dimarts, 28 de febrer del 2012

571-HISTORIAL DE L’ACTE EFECTUAT EL 1 D’OCTUBRE DEL 2011. “XII JORNADAS, EL MAQUIS” EN SANTA CRUZ DE MOYA (CONCA)


Per tal de que en quedi constància, em plau fer un detall del mateix tenint en compte que fins aleshores mai havia estat convidat per casos similars i dedicat essencialment a les dues persones que em van ajudar en organitzar-me-les.

El dia 1 d’octubre i acceptant la simpàtica i amable invitació de feia mesos d’en Juanbe de l’Associació La Gavilla Verde de Santa Cruz de Moya , de la província de Conca, per prendre part com a “ponent”, a la XII, Jornades, El Maquis en Santa Cruz de Moya, mi vaig desplaçar per formar part de la xerrada, “Que hablen los Guerrilleros” junt amb altres “ponents”, per la qual cosa em vaig preparar un guió, per tal de poder parlar, per ordre cronològic, de les meves experiències com a “guerriller”, en la nostre maleïda guerra civil.

Com sigui que en aquest aspecte no tinc cap noció ni experiència, de com tenia d’actuar, però tenint en compte que quasi cada setmana em desplaço fins a Vinyoles a on cada divendres tenim el servei del Bibliobús, quina titular es la bibliotecària la senyora Carme Trabal, que sempre es desviu per trobar-me els llibres que li demano, doncs ja em diu que sempre demano el que no vol ningú, ja que a més d’agafar algun llibre que em pugui interessar, sempre prediquem sobre algun tema que jo en sigui desconeixedor, que en son molts, i vaig aprofitar per comentar-li aquesta invitació i com que la mateixa me la varen fer 3 o 4 mesos abans, varem tenir ocasió d’anar-la comentant i pels seus consells vaig veure de que coneixia de que anava la cosa i que sabia de que coneixia a fons l’assumpte “intervencions orals”, per la qual cosa, el que més em va aconsellar i recalcar, sobretot, ja que va poder comprovar que el que jo anava a dir en la conferencia eren les meves vivències com a guerriller i que m’he les sabia de memòria, malgrat els anys transcorreguts, doncs una de les coses que més em va aconsellar o millor dit, es que sobretot, no llegís res si no que....... ho anés explicant. Varem fer alguna proba i la cosa sortia correcta.

Vaig considerar que jo també hi combregava en aquest consell, doncs a la que veig a la TV que no ni ha ni un, dels polítics que “gaudim”, es que tots han de sortir i treure els papers de la butxaca, per començar a llegir-nos la “dècima” i fan un mal paper espantós. Recordo que en la legislatura passada fins i tot, només per insultar-se, tenen de llegir l’insult i el tenien de portar escrit i això que només es varen dir ......Vostè es un pocavergonya....i l’altre contesta.....i vostè un mal educat. Eren, el diputat a Madrid d’ERC, que en aquest moment no recordo el nom i la senyora Dolors Nadal del PP.

Després van sortir-me els problemes que surten normalment. Jo malgrat l’edat, 92, condueixo habitualment, però tants quilometres i tot sol, el meu fill em va dir que ja mi acompanyaria, però li va sortir un compromís ineludible i sentin-ho molt va dir que li seria impossible complir lo promès. Vaig dir-li que després de tot, com que tampoc abonaven res, només la estada al hotel dels quatre dies que duraven les Jornades, encara que jo només contava arribar-hi el dissabte a la tarda ja que no tenia de parlar fins de 8 a 10 de la nit i tornar a Catalunya el diumenge al matí.

Al tornar a Vinyoles el divendres següent li vaig dir a la senyora Carme que “havíem treballat pel dimoni” em va preguntar....i a vostè li faria il•lusió anar-hi...... li vaig contestar....per una part si, doncs mai he tingut una experiència d’aquest caire I em diu......no li asseguro res, però com sigui que ni els dissabtes ni els diumenges, ni jo, ni el meu marit treballem, consultaré amb ell i si li fa gracia també de venir, ens faria de conductor, doncs a més a més per aquella zona no hi em estat mai. Al dir-li el seu home, que SI, aleshores tot va canviar.

Per e-mail vaig preguntar a Juanbe si venia un “convidat” més si hi hauria cap inconvenient o problema per l’assumpte del Hotel i la manutenció, doncs li vaig donar a conèixer els motius i que només hi pernoctaríem el dissabte i em va donar la conformitat. Allà vaig saber el per què tenien tant interès en que hi anés, modèstia apart. Resulta que amb 12 anys que fan aquesta trobada, mai hi ha anat cap “guerriller de veritat”, doncs sempre han estat “maquis•” i això es natural per l’edat. Jo quan estava de guerriller a la 236 Brigada, de la 75 Divisió del XIV Cos d’exèrcit acabava de fer 17 anys, era el 1937 i ara n’acabo de fer 92, per la qual cosa es molt improbable que encara en quedi algun de viu, d’aquella època doncs tots eren homes i de bastant-te edat. Els “maquis” son els que van fer de guerrillers durant la guerra mundial i després o sigui de 1945 en endavant i els que ho varen fer també, però a dins d’Espanya.

Aleshores la senyora Carme, va dir-me .....hauríem de fer quelcom que sortís de lo habitual......Ja me ho estudiaré a veure si li presento una “proposició” per si “donem el cop”. M’interessaria que els hi preguntés si ells disposen de “power point”. Per e-mail em van contestar que •”tenien de tot”. Per mi tot aquest lèxic es com si m’enraonessin amb xinés. Com que encara hi havia temps per tot, després de diverses entrevistes ho varem posar a la practica fins i tot hi va incloure quatre cançons, tres de la guerra i una també de la guerra però ja en caire humorístic.

El dia de la veritat mai hauria somniat l’èxit que varem tenir amb el que va organitzar i “dirigir” la senyora Carme. .Jo francament, al sentir tants aplaudiments em pensava que se’n fotien de la meva actuació. Al local estava atestat de gom a gom, doncs fins i tot hi havia al final de la darrera fila que era com un pasillo, tota la gent que no va cabre a les cadires. Jo anava desgranant les meves “vivències” i la senyora Carme amb el “power point”, anava projectant fotografies de l’època, relacionades amb el que jo anava explicant. Havíem convingut que per evitar, quedar-me a la millor, en blanc, degut a la meva inexperiència, que les cançons les gravaríem com així varem fer i m’entres sortia a la pantalla que tenia al meu darrera, doncs dues eren en català, la seva traducció al castellà i a la que tenia de sentir-se la meva veu, veig que la senyora Carme que tenia pràcticament a davant meu amb l’ordinador que passava les instruccions al projector, amb el cap em fa que NO. Vaig interpretar que no li sortia la veu......després vaig saber que es veu que hi ha ordinadors que això no ho poden fer i va ser el que ens van deixar i ja amb teniu a mi que, a “palo seco”, vaig cantar la primera cançó i al acabar...aplaudiments al canto i continuem la xerrada com si no hagués passat res. A la que arribem al moment de que sortís la cantada de la segona, succeeix el mateix i jo aleshores i abans de comença a cantar, crido .....esto es un sabotaje.......acabo i segona edició d’aplaudiments. En Guillem, el marit de la senyora Carme, que anava donant voltes per la sala, ens va dir que una noieta ja una mica crescuda, estava mig plorant al jo cantar la primera que va ser l’himne complert del Exercit Popular Regular Català doncs li va dir que el seu avi, quan ella era molt petitona, sempre li cantava aquesta cançó, ......però no se la sabia tota. En canvi jo la vaig cantar complerta.

La nostre actuació era de 8 a 10 del vespre i érem quatre els “ponents” (en lloc dels 5 anunciats en el programa o sigui que ens tocava mitja hora a cada un. Els altres tres van fer el que de cap manera volia que fes, com em va recomanar amb tanta insistència la senyora Carme, doncs tots tres portaven els seus 2 o 3 fulls que varen desplegar i van “llegir” duran quinze minuts cada un o sigui que a la nostre disposició varem poder “gaudir” de un hora i quinze minuts que els vaig aprofitar, ja que pràcticament quasi a les 10 acabava i que tancava l’acte.

D’aquests tres un era de Barcelona, que jo ja el coneixia (era el President de l’Associació de Expressos Polítics de Catalunya) i de tema els va llegir, “lo malament que havia fet l‘actual Generalitat, doncs el local de la “Memòria Històrica” de Barcelona l’havia traslladat al castell de Montjuic i que era un problema pels desplaçaments”. Com cada any, van dir-me que hi van i hi havia, molts estrangers......ja em direu aquest tema que poc els podia interessar.

L’endemà abans de sortir....... de felicitacions i de “parabiens”, mai me’ls hauria esperat. En Juanbe, que em va invitar, de la Junta de La Gavilla Verde, em va enviar un e-mail que entre altres coses em deia......”Estuviste ”genial”, por eso la gente te lo diria. No creo que fuese una cosa simulada, si no que realmente les gustó tu charla y los añadidos musicales.......”

Ara be, l’èxit s’ha de donar, gracies a la senyora Carme, per què, per la meva part, desconeixia totalment aquesta parafernalia del “power point”..... i Cª.

Tota aquesta actuació es va convertir en un llibretó de 26 pàgines, “La guerra civil” (1936 a 1939) que ara ja l’he ampliat a “l’Exili” (1939) i la “Post Guerra” (de 1939 a 1945), un totxo de 75 pàgines per la qual cosa, el meu més sincer agraïment a la senyora Carme Trabal, per la seva col•laboració en el moment de la xerrada, ja que sense la seva inestimable direcció que tant va ajudar-me, no hauria estat possible, l’éxit i acollida que sembla que vaig tenir en la mateixa i també al meu fill Jordi, ja que entre tots dos m’ajudaren i col•laboraren, essencialment, en la confecció i edició d’aquest llibretó.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

diumenge, 26 de febrer del 2012

570-ASPECTOS INÉDITOS DE NUESTRA GUERRA



Escrit publicat al Diari de Tarragona, el dijous 23 de febrer del 2012.

Es de justicia constatar la gran labor que el COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre) realiza en la adecuación de los espacios de la Batalla del Ebro, señalizándolos y facilitando su comprensión a los visitantes. Por su parte, la última gran hazaña de los miembros de Lo ríu ha sido el descubrimiento de los archivos correspondientes a los guerrilleros del Ejército Regular Popular, formada por unos dos mil hombres que, además, cuenta con un registro de varios miles de acciones de guerra, todas ellas perfectamente documentadas. Este hallazgo, que ha sido posible después de una provechosa visita a los archivos de Salamanca, será la base del libro de próxima aparición titulado Los invisibles de la noche.
En una conferencia reciente, el director del Centro de Documentación de la Batalla del Ebro y miembro fundador de Lo riu, Francisco Cabrera Castillo, explicó las características del XTV cuerpo de guerrilleros, secundado por Joan Sambró, de Lo riu, y por Pere Pi Cabanes, un antiguo combatiente republicano que perteneció a dicho cuerpo.
Cabrera explicó que la creación del cuerpo de guerrilleros fue una iniciativa del general Vicente Rojo, a partir de diciembre de 1936, con la finalidad de disponer de combatientes especializados en acciones de guerra irregulares y, a la vez, aglutinar todos los elementos dispersos que efectuaban, con mejor o peor suerte, guerra de guerrillas. Con la creación de la Escuela de Especialidades se empezaron a formar los futuros guerrilleros que, a partir de unas características personales, políticas y físicas definidas, eran bien aleccionados por instructores de procedencia soviética. Poco a poco fueron surgiendo grupos de combatientes que se repartían en las diferentes divisiones y brigadas. Dirigidos desde el Estado Mayor Central, se les ordenaba acciones concretas de información, sabotaje o secuestros tras las líneas enemigas, unos trabajos que realizaban con total libertad en cuanto a la táctica a utilizar y el tiempo necesario para llevarlos a cabo. Todos los guerrilleros eran especialistas en explosivos, por loque habrá que estar atentos al contenido del próximo libro para saber las acciones en las que participaron. En nuestro ámbito más cercano, la Batalla del Ebro, se sabe que los guerrilleros realizaron maniobras de envolvimiento contra las tropas franquistas en los inicios de la ofensiva republicana, y también diversos sabotajes.
Por su parte, el ex-sargento de guerrilleros Pere Pi Cabanes, nacido en Montornès del Vallès el año 1920, explicó como se alistó en el Ejército Popular Regular (EPR) a partir del golpe de estado del 17 de julio de 1936. Después de un periodo de instrucción, fue a parar a la Escuela de Especialidades de Valldoreig, un discreto lugar cercano a Barcelona donde aprendió los conocimientos necesarios para convertirse en guerrillero. Posteriormente, fue destinado a la 236 brigada de la 75 división del XIV Cuerpo de Ejército de Servicios Especiales. En su especial forma de actuar, aprovechaba la discontinuidad de líneas con presencia de efectivos militares enemigos, el conocimiento del terreno y la colaboración popular para infiltrarse en terreno enemigo, con el ánimo de efectuar acciones destructivas diversas. Hombre de verbo fácil, preciso y agudo, Pi Cabanes explicó algunas anécdotas, una de la cuales fue el atentado fallido contra el general Queipo de Llano, que se frustró por el inesperado paso por el lugar previsto para la acción de un agricultor con su asno, que saltaron hechos pedazos al accionar los explosivos colocados.
Pi Cabanes mantiene una excelente memoria que le permite rememorar su etapa militar, llena de ilusión al principio que se trucó en amargura en el instante que tuvo que cruzar los Pirineos, cuando en la retirada pudo observar como los mandos, los jefes y los políticos dejaban a su suerte los combatientes y la población civil. También recuerda su estancia en el campo de concentración francés de Saint Cyprien, su paso por los batallones de trabajo franquistas y el posterior servicio militar forzado en África y Zaragoza. Toda una vida y múltiples experiencias con las que nos deleitó en la conferencia celebrada recientemente en la Fatarella.

Autor: Josep Gironès
Escritor

dijous, 23 de febrer del 2012

569-MILICIANS DE LA CULTURA


Mireu aques vídeo, on hi explico qui eren els milicians de la cultura
VÍDEO

dilluns, 20 de febrer del 2012

568-JO, DES DE 1954, QUE NO CREC AMB LA JUSTICIA



En que vaig ser condemnat, per “imprudencia temeraria”, segons l’impresentable del Tribunal que Déu els tingui en la Gloria a: Un any sense carnet, indemnitzar els costos de la curació que va demanar la part contraria i SIS MESOS DE PRESSÓ, que no vaig tenir de complir, per què no tenia antecedents.

La veritat del “cuento”. Tenia carnet de conductor des de l’any 1948, que el 2012 encara conservo, i anava en direcció a Granollers per la carretera de la Florida, amb el meu vehicle un Seat 1400 que aquell mateix any m’havia estat concedit, per disposar del nº ROIG del Ministeri.

De sobte, pel davant de un vehicle aturat a la vorera, em surt un home que es planta al mig de la carretera i sort que, malgrat la sentencia, mai he corregut gaire, freno i el fereixo en una cama, acabo de parar el cotxe i ajudat per la seva dona el pugem dalt del meu vehicle i el portem al dispensari de Mollet, el lloc més proper. Durant tot el curt viatge, la seva dona no va parar de dir-li de burro en endavant, per la seva animalada e imprudencia, de intentar travessar la carretera sense mirar prèviament, si venia algun cotxe. Al dispensari li fan la primera cura, avisen al jutge que fa les diligencies reglamentaries, em diu que el jutjat ja em cridaran si em necessiten per alguna gestió posterior m’acomiado de la senyora i li dono un targeta per si em poguessin necessitar

O sigui que érem els dos únics testimonis, la esposa del ferit i jo. Dia del judici a Barcelona al Palau de Justícia. Per lo menys van sortir mitja dotzena de testimonis que aquell dia, no se a on devien ser, o a la millor eren transparents i jo nos els vaig veure, i tots van dir exactament el mateix, com si fossin un disc ratllat...........que aquell dia, per casualitat, passaven ? per allà i em van veure venir amb el cotxe i per lo menys anava a 120 quilometres per hora, per la qual cosa no devia haver tingut temps de frenar. Que un SEAT 1400 de l’any 1954, pogués arribar a aquesta velocitat hauria estat un miracle....si jo hi hagués anat a aquesta velocitat, amb ell li passo per sobre i malament....... per ell.

Segons em va assegurar l’advocat de la meva Cª d’assegurances, que el tenia a “TOT RISC, era de domini públic, que a les afores del Palau de Justícia sempre hi havia personal que es llogava per fer de testimoni. Això ho va dir l’advocat, no jo. I els magistrats no n’eren coneixedors d’aquestes martingales ?. Uns altres inútils. Per això i gracies a Deu i toco fusta, per què i des de el 1954 no he tingut de cursar mai més cap “parte per accident”, per la qual cosa, amb les diferents Companyies d’assegurances que he tingut, doncs sempre busco la més econòmica, doncs fa molts anys que pago per res i tinc el títol de “BUEN CONDUCTOR” i confirmo una vegada més, que continuo no creient en la Justícia. I només ha faltat actualment, la sentencia de tot un Tribunal Suprem amb el senyor Garzón.

PERE PI CABANES.
Sant Hipòlit de Voltregà

Aquest escrit ha sortit publicat al setmanari MÉS, de Vic, el 29/02/2012.

dimecres, 15 de febrer del 2012

567-PARLANT DE PERE VIAPLANA



jueves, 2

Pere Pi Cabanes me ha enviado una carta y una propuesta. Ésta se la he respondido a
el porqué Pedro Viaplana se pasó al Ejército de Franco nivel privado, pero la carta quiero hacerlo de forma pública porque creo que a Pi le gustará saberlo y a Udes, también.

Hace tres semanas les hablé de este que a sus 92 años recién cumplidos dispara sus tiros de francotirador desde la colina del desengaño, si¬tuada en su exilio de Sant Hipòlit de Voltregà. El ex combatiente recuerda en su carta a tres Peres de su quinta: él mismo, que se lío la manta a la cabeza y se fue de voluntario a pegar tiros con 17 años con el ejército republicano, Pere Viaplana y Pere Sala. Los del 20 y por lo tanto de la quin¬ta del biberón. Estos dos Peres se pasaron del bando rojo al nacional en cuanto tuvieron oca¬sión. Y acabada la guerra, los tres continuaron siendo tan amigos. Y Pi se pregunta qué hubiera pasado si se hubieran encontrado cara a cara en el frente...
Pere Pi, me decía en su carta, nunca se atrevió a preguntar a su amigo Sala el porqué se había pasado al enemigo. Yo a Sala no le he conocido y, por lo tanto, no lo sé; pero sí conozco a Pere Viaplana y me ha contado mil y una batallas de la guerra, porque era (me imagino que sigue siéndolo, hoy en su exilio de Cadaqués) su tema de conversación preferido. Bien. De Pere Viapla¬na se puede escribir un libro. Y a nadie le dejaría indiferente. Lástima que no anoté sus recuerdos, porque hoy tendría un guión de cine, pero con¬servo lo más importante en la memoria.
Xavier Solanas

A Pere Viaplana, el invierno del 37 le marcó a fuego. Para muchos granollerenses el día del fuego fue el 31 de mayo de 1938, pero el suyo fue el 17 de enero de 1937. Un mozalbete de 16 años de clase humilde, apuesto y elegante, tenía clase, su padre era el chófer del Sr. Torres Villà. Un tío suyo, Antoni Gorchs, tenía 51 años. Barbero de profesión. No tenía ninguna ideología política, pero criticó mientras afeitaba a sus clientes la decisión del Comité local de perder su barbería en aras de la decisión de crear una Cooperativa del sector. Alguien se chivó, y esa crítica fue su condena de muerte. El temible coche fantasma fue a buscarlo a casa una madrugada, le pegaron un tiro y como unos salvajes le ataron por los pies al coche y la comitiva fúnebre lo arrastró en procesión hasta Llinars. El cuerpo, desfigurado y sanguinolento, quedó irreconocible. El juez orde¬nó a los familiares que acudieran para reconocer el cadáver. La barbarie actuaba de noche. De día, la tramitación legal. Aquel mozalbete de 16 años identificó a su tío. Aquella noche el imberbe Pe- reí se convirtió en Pere, y juró venganza. Cuando en el 38 en la primera ocasión cambió de bando lo tuvo muy claro: se pasó para luchar en Primera Línea de fuego, se alistó en la legión. Desde en¬tonces lleva el emblema grabado en la piel, y en el corazón...

No conozco la historia de Pere Sala, pero sí la de Pere Viaplana. Y la cuento con el respeto del niño que ha escuchado cien veces las batallitas de guerra de su abuelete..

La lliçó catalana
Ha sortit publicat a La Vanguardia un article de Gabriel Magalhaes - perdoneu que a sobre de l'última "a" d'aquest cognom, no hi posi un sig¬ne tot estrany que hi va, ja que al meu ordinador no li tinc- que entre altres coses diu: I aquesta capacitat de tenir un pensament polièdric, com el de Pla, per exemple, falta molt a Europa. Merkel hauria de llegir Pla cada nit abans d'anar-se'n a dormir.
Mare de Déu... si els de Òmniun Cultural s'assabenten que algú alaba Josep Pla, segur que com a mínim, l'excomulgaran.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà