728-AIXÍ S'ESCRIU LA HISTORIA...D'EN PERE PI CABANES

"Fotografia de l'agost del 1938, d'en PERE PI CABANES  als 18 anys, al front del Segre, amb un "naranjero", que era el fusell-metrallador que portaven tots els guerrillers i que ha estat seleccionada com a portada d'aquest libre que tindrà  281 pàgines"

Senyor Domingo Blasco Verdú

08130 SANTA PERPETUA DE LA MOGODA

Benvolgut Domenec:

                                 Tal com em vares demanar en la teva grata visita del dissapte dia 15, me empassat tot el totxo de les galerades de 281 pàgines, que em vares  deixar de la vostre obra conjunta, amb en Francisco Cabrera Castillo, sobre el XIV Cos d’Exercit de Guerrillers, que com tu molt be saps, jo en vaig formar durant la nostre maleïda guerra incivil i que em permeto fer-te el seguent comentari.

Segons vosaltres, aquest Cos d’Exércit, va ser format a principis del 1938, aglutinant els grups de guerrillers que actuaven per lliure en  les diferents unitats de tropa, cosa que s’ajusta a la realitat, doncs jo, com quasi un centenar de VOLUNTARIS, que procediem del Camp de Instrucció Premilitar de Pins del Vallés, varem ser destInats a l’Escola de Especialitats de Valldoreix, que era com tot lo de guerriller camuflada, la  veritable Escola de Guerrillers a on hi varem fer un curset intensiu que va durar uns dos mesos, a on ens varen ensenyar a fons, totes les “animalades”, que tenia de saber fer un “guerriller” i desde allà ens varen repartir per totes les brigades que aleshores formaven la 75 Divisió, que abarcaven  dels Pirineus fins el mar.

Cap a mitjans d’any, es va dividir la zona en dues, de Lleida als Pirineus per la 75 Divisió, quin cap va ser el mateix, el Major en Peregrin Pérez Galarza  i de Lleida al mar per la nova Divisió 76, que per cert el cap era un estranger que vosaltres ja dieu el nom, que era el que havia estat el director de aquesta Escola de Especialitats, el que em fa suposar que poques promocions en varen sortir més i fins i tot diria que la nostre potser va ser la única que jo no recordo que mai més, arribesin a cap brigada, nous elements procedents del’esmentada escola. Aquesta Escola, posteriorment es va convertir en el Parc Mòbil dels vehicles de les dues divisions.

A mi en van destinar a la 236 brigada junt amb un altre company de Granollers de les JSUC, que es deia Ramon Coma Avellana.

I ara em permetré fer algun comentari sobre alguna dada que feu constar,  que crec que no s’ajusta veritablement a la realitat.

Pàgina 146, dieu que el novembre del 1938, un “grup” de la 236 Brigada surt sota el comandament d’en Peregrin Pèrez......No, el que van sortir, doncs jo aleshores era el “cap” de la oficina de la 75 Divisió, totes les quatre  Brigades de la Divisiò, la 234, 235, 236 i 237 que vosaltres ja detalleu en la pàgina 152 i per això les comanda el cap de la Divisió junt amb el Comisari Esteve, per  fer actes de distracció dins del territori facciós, per tal que hagin de distreure tropes ja que s’està lliurant la batalla del Ebro.

Pàgina 152, dieu que abans de la batalla del Ebro a Catalunya només operava la 75 Divisió, quan en realitat ja feia algun temps que ja s’havia organitzat la 76 Divisió i es la que que abans del dia “H” de la batalla del Ebro, que es van endinsar dins del terreny enemic i que va ser la clau del éxit inicial  del pas del Ebre, doncs les tropes faccioses, es van trobar que els atacaven tant per el davant, com per la reraguarda , però que desgraciadament, al arribar-hi reforços, no es va poder conservar i al final les tropes republicanes varen tenir de tornar a atravesar l’Ebro, però en direcció contraria a la inicial

Si, tal com dieu en la pàgina 153, la base de la 75 Divisió la teniem a Guisona i la de la 236 Brigada a Coll de Nargó, en canvi en la pàgina 154 hi poseu a la 236 Brigada a ”Carò (sic), poble que mai havia sentit anomenar.

Pàgina 155, era veritat que l’Estat Major del XIV Cos d’Exércit, estava al Paseig Dom Bosco, nº 6 de Barcelona.

Pagina 158. Si, aquest xicot en Robles, que era de la mateixa edat meva, 18 anys, va arribar amb tots nosaltres, al iniciar el curset i tot el dia sempre anava amb un llibre a les mans llegint i sempre ens en hi reiem i li deiem “l’intelectual”, però li va sortir  tot un èczema a tota la cara i com que al Sanitari de la Escola, no ho va poder resoldre, el varen ingressar al Hospital Militar de Barcelona i ja li vaig perdre per sempre més, la pista. No tenia pas tipo de ”guerriller”. Mala fi devia fer, si va estar agafat presoner a la primera sortida que va fer

No, a l’Escola de Valldoreix mai hi va haver el titol de “Escuela Militar de         Especialidades”, si no que sobriament, només deia a la porta d’entrada,  del que havia estat el Casino de Valldoreix......”Escuela de  Especialidades”.

A la pàgina 159. Entre totes les quatre Brigades de la 75 Divisió, mai varem ser 1.186 homes, doncs a cada Brigada, ja faria prou si erem un centenar, doncs com dieu vosaltres, les Brigades de Guerrillers erem com una Companyia del Exércit.

Pàgina 163, teniu tota la raó quan comenteu una de les meves cançons de guerrillers que cantavem a la 236 Brigada,........”afortunadament” ......quan dic que no en recordo més tros i que el ”poeta” que va fer la lletre, mai ni sabia ni havia estat mai en una Brigada de Guerrillers i ja  el redactat, potser era una mica massa sectari, es clar que teniem en compte que tot el XIV Cos d’Exércit, estava dominat per el Partít Comunista.

Pàgina 164, torneu a posar que la 236 Brigada la va dirigir el cap de la 75 Divisió quan eren les quatre brigades d’aquesta Divisió i per això el cap era el Major Peregrin Pérez. En canvi el cap de la 236 Brigada, era el Capità que es deia Martínez i era un miner francés, però qjue enraonava perfectament l’idioma espanyol.

Pàgina 166. Si els soldats de tot l’exercit cobraven 10 pessetes diaries però els guerrillers si que tenien un plus superior que segons vosaltres era de 6  pessetes diaries més, però que jo, ja ni recordo.

Pàgina 173, vosaltres poseu que la 236 Brigada varen fer presoner a un alemany i ja te ho vaig dir, quan ens varem conèixer a Santa Cruz de Moya, que no en varen ser un si no dos, que anaven amb una moto amb sidecar, que els alemanys varen fern tant famoses a la guerra 1939/1945.

Pàgina 181. Aquesta anécdota no va pas ser ven be així, si no que al cap del grup, que era de la 236 Brigada, de guerrillers, que anaven tots amb uniforms del exercit franquista, al veure que passaba el temps i la guardia del pont no marxava, els va fer fomar un troç abans del pont i marcant el pas,  es van possar a cantar el “Cara al Sol “ i al pasar per el costat de la guardia del pont, es van saludar militarment.......i quan va estar lluny de a seva vista....cames ajudeu-me a corre.

Pàgina 240.Amb  el comentari que feu sobre els guerrillers que VAREM fugir a França desde Catalunya us “cobriu de gloria”, es coneix que vosaltres dos no hi vareu ser assegurant que “no varem voler anar o no varem poguer anar a la zona Centro”.....i com volieu que hi anessim, nedant a través del Mediterrani ?. tant tu, com en Francisco  Cabrera, que segons tinc entés, va ser Tinent de la Guardia Civil franquista, avui retirat, teniu un exemplar de les meves Memòries i sabeu que la 75 Divisió varem ser els darrers d’entrar a França el 9 de febrer del 1939 i desde la frontera fins el camp de Concentració de Saitn Cyprien, durant tres dies caminant a peu, hi varem anar conduits com “xaiets”, per els gendarmes francesos i tal com dieu, en canvi els nostres Comandaments, tant en Peregrin Pérez, cap de la 75  Divisió, com en Domingo Ungria, Cap del XIV Cos d’Exércit i sense entrar en cap cap de concentració, varen fugir cap a la URSS.

Amb en Peregrin ens varem despedir a Figueres, ell ja vestit de paisà, amb un vestit, que em sembla que encara el vegi, que li anava molt petit, degut a la seva còrpora, que semblava en “Pepitu va de curt”, a on li vaig entregar les 7 o 8000 pessetes que teniem normalment a la Divisió en bitllets de 100 dels nacionals, malgrat que ell i a través del motorista i a Sant Pere de Torellò, ens havia donat ordres de que “ho cremessim tot” cosa que varem fer, menys aquells bitllets que em vaig guardar a la butxaca del pantalò i que li vaig entregar religiosament, quan es compadia d’haver incluit als mateixos amb aquella ordre. Tots els caps militars, Comisaris políics, dirigents del Partido,  varen  desaparèixer i jo no recordo pas haver-ne trobat mai cap, als camps de Concentraciò, que varem estar a França.

En aquest camp, la gana, miseria i vexacions que varem sofrir, només ho sap el que si va trobar i estava vigilat només que per soldats senegalesos, que sempre anaven amb els seus fusells i la baioneta calada i saps quina era la seva “distracció” ? doncs quan un refugiat, com erem anomenats, intentava fugir a través dels filats, l’empaitaven i quan al tenien a prop, amb un cop sec, el punjaven amb la baioneta al cul....i reien.......

Pàgines 249 i 250. El vostre comentari sarcàstic sobre  el Sargent “oficinista” Pere Pi Cabanes, quin “destino” jo no havia buscat mai i que va  ser per què entre tota la Divisió, quan varen quedar en quadre per la retirada dels Internacionals, varen buscar tant sols un oficinista i no ni havia cap ni un. Jo m’hauria pogut posar com a ofici, aquesta denominació i en canvi a la meva fitxa de la Brigada, hi constava com a “bancari” que erem els empleats de banca i  per una veritable casualitat, varem “descubir” que un bancari, també era un oficinista i per aquest motiu, aleshores el cap de la oficina de una Divisió tenia de ser com a mínim Sergent i a mi em van tenir d’ascendir a Sergent i  segur que més de un, ara presumiria que ho va ser per “mèrits de guerra”, però jo com que soc més modest i prosaic, aixis mateix ho explico en les meves Memòries.......i vosaltres dieu.......”que logra pasar “aceptablemente” la “depuración” franquista”, m’ha molestat i molt per què.......qui collons us penseu que sou vosaltres, per criticar la actuació de una persona que als 17 anys i  com a babau, marxa voluntari a la guerra fins, el 9 de febrer del 1939, que cony sabeu de tot el que va passar. Aleshores jo estava al camp de “Treball” de Mourmelon-Le Marne o sigui tocant a la fontera d’Alemanya i Bélgica i tal com ja sabeu, jo nomes tenia 18 anys i sort de que més de un centenar de refugiats, gent molt mes gran i amb molta més experiència que jo, varen organitzar una expedició per els qui volien tornar a Espanya, doncs sabien amb la situaciò que ens trobavem en aquells moments a França, que era de penuria i privacions, apart del de la llibertat i jo  me hi vaig acollir i varem tornar a Espanya l’agost del 1939.

La “acceptable depuració”, que vosaltres tant alegrement comenteu, em va costar NOMÉS, que uns mesos de camp de concentració i més de un any, “redimiendo la pena por el trabajo”, en un batalló disciplinari de treballadors, militaritzat i posteriorment fer la mili fins l’any 1945 i si per aixó per vosaltres es passar la “depuraciò, acceptablement” ?, perdoneu, però m’hareu decepcionat, si aquest es el vostre punt de vista.

La guerra a Europa va començar el 2 de setembre del mateix any 1939  i aquell camp va ser ocupat de seguida per les tropes alemanyes i això, informat per la senyora Glória Pino del Consolat de França a Barcelona, molts anys després, que em va donar a conèixer que tots els que havien quedat en aquell camp de treballadors, varen ser traslladats a un “famós” camp d’extermini a Polonia, que ara no recordo el nom i a on, el 99 % hi varen morir.

Saps  de que em penedeixo, amic Domenec, en aquest moment ?, es d’haver acceptat la teva amable invitaciò, per aquella conferència a La Fatarella, sobre els guerrillers, a on precisament, es va fer propaganda d’aquest vostre llibre.

Pàgina 252. Insistiu que l’Enriqe Corachan, era l’ex-comisari de la 76 Divisió, quan el que era realment, Tinent-Ajudant, quan jo estava al Estat Major de la 75 Divisió del Major Peregrin Pérez Galarza`, que aleshores va ser quan es va fundar aquesta 76 Divisió.

Pàgines 271 i 272. El qe faltava pel duro. Jo no hi he viscut mai a Sant Pere de Torelló i desde ja fa anys que visc a Sant Hipòlit de Voltregà. I el vostre comentari intentant ser humorìstic, sobre “de una larga y fructífera carrera empresarial  como “banquero””, el vostre sentit del humor el trobo ridicul e infantil, jo només vaig ser un “modest empleat de banca” desde el maig el 1933, fins que vaig  demanar excedència l’any 1954, que aleshores ja feia sis anys que era director d’oficina i posteriorment sempre vaig treballar per el meu compte, fins el 1985 que als 65 anys em vaig jubilar o sigui que de banquer com en Mario Conde.......res de res.

La meva frase “lapidaria” que dieu que us vaig pronunciar quan em vareu preguntar del per què, m’havia allistat com a voluntari-guerriller, la podeu trobar a les meves Memòries, que no s’assembla amb res a la que vosaltres publiqueu, doncs diu textualment......”El que de jove no es revolucionari........es que no te cor....ara el que de gran encara ho es......... aleshores es que no te cap”.

El vostre comentari del peu de pàgina de la 272, tampoc va ser exactament tal com ho expliqueu.

Per cert que un dia i per TV1 vaig sentir i veure a Santiago Carrillo, que va dir.......”y esto que se dice de que el que de adulto es revolucionario es que no tiene cabeza, yo moriré revolucionario !”....em vaig fotre a riure i vaig pensar amb la seva carrera política. De jove va ser el Secretari General de les J.S.U. d’Espanya, a la guerra sempre va estar a la reraguarda, ell desde Paris i quan ja era el Secretari General del PCE, va organitzar  la invasió pels maquis del Vall d‘Aran, que va ser un veritable fracaç i que segons un reportatge de la TV2,  a on el cap de la expedició va confessar que al anar-hi  entrant, de moment fins a Viella, ja anava mirant, quan tinguessin de fugir per on tenien de passar i en Carrillo i fins a la seva mort , només, va viure de la Política. O sigui que ningú sabem, a on ni tant sols si mai va treballar......i d’això en va dir que moriria revolucionari fins a la mort......ja, ja, ja

Molt cordialment

PERE PI CABANES.

PD. Avui, a part i per correu postal, t’envio la foto meva del 1938, per la portada del vostre llibre, tal com  em vares demanar i que deuràs rebre demà dia 20.