divendres, 31 de maig de 2013

819-Si Catalunya s'independitza, Espanya haurà de sortir de l'euro

"Si Catalunya s'independitza, Espanya haurà de sortir de l'euro" Martí Anglada afirma que "la independència té efectes benèfics per a tot Europa"
Martí Anglada, periodista expert en política internacional, acaba de publicar Quatre Vies per a la independència, un llibre que, segons ell, és una “recepta com les de cuina” sobre els processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.
- Acaba d’arribar d’Alemanya. Realment els fa por el futur d’Espanya sense Catalunya?
A Alemanya, França i al conjunt d’Europa, la gent està preocupada per la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. No ens hem d’enganyar. L'únic que ens vol fer creure que es preocupa per la viabilitat de Catalunya és el Govern de Madrid, però està sol en això. A Europa ningú no es preocupa per la viabilitat de Catalunya. Som set milions d’habitants amb un PIB per sobre de la mitjana europea, no hi ha cap problema.
- Els preocupa Espanya aleshores?
Sí, el problema de viabilitat és Espanya i més si li treuen el 19% del PIB… La pregunta és: Què passa amb el deute públic si vostès se’n van? Qui respon? El gran problema és la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. Potser és hora d’ampliar el megàfon i que Espanya pogués decidir si vol viure parasitàriament de Catalunya o volen fer les reformes que fa 300 anys que no fan. Potser ja seria hora que ho decidissin.
- Parasitàriament?
Sí, l’Estat espanyol ha tingut un parasitisme fiscal amb els impostos de Catalunya històricament. Vostè pot dir que això és molt fort, però, l’únic ministre que va tenir un atac de sinceritat va ser Ruiz Gallardón que va anar al Cercle d’Economia i davant dels empresaris va dir que anessin amb compte que si Catalunya surt d’Espanya, Espanya haurà de sortir de l’euro. Això vol dir que l’Estat espanyol no pot continuar amb aquesta ficció, amb la pèssima administració o amb el desgavell en l’organització territorial i administrativa. Aquest problema de la viabilitat espanyola sense Catalunya la veu el govern de Madrid per això fan la campanya de la por.
- Què li diuen a Europa del procés?
A Alemanya i França ho he comentat molt. Ells veuen que, per una banda, si Catalunya se’n va està en perill el deute públic espanyol, que ja ho està ara, però encara més si hi ha la independència. Però en canvi, també reconeixen que hi ha un cas com de parasitisme que és que Espanya enganxada a Catalunya i tirant de la veta catalana no es reforma mai. Sap greu dir-ho però és així. Hi ha una sèrie de castes, de l'oligarquia administrativa de Madrid que mai no es reformen. Hi ha una oligarquia econòmica que inclús va portar-nos a la Guerra civil. A l’Estat espanyol hi ha una al·lèrgia enorme a les reformes. Des del segle XIX s’han creat unes capes d’inutilitat i d’ineficàcia administrativa tan grans, de desgavell territorial i això demostra que mai no ha estat un país intel·ligent. Recordi que Espanya ha tret més diners del Fons de Cohesió, és a dir de Catalunya que de la Unió Europea. Sap per què a Madrid no es queixen?
- Per què?
Perquè el Fons de Cohesió va anar principalment allà. Cinquanta estacions de metro, M40, M50… El forat que crea el sistema de finançament el van tapar amb Fons de Cohesió i, quan han deixat de rebre, han creat el deute però el crea l’Ajuntament, no la Comunitat de Madrid. El deute de l’Ajuntament de Madrid és set vegades superior a la mitjana dels ajuntaments espanyols però mai no han apujat els impostos. En una enquesta de l’any 90 els barcelonins pagaven un 25% més d’impostos que un ciutadà de Madrid.
- Ells no es queixen.
És clar que no es queixen, perquè mai no els han tocat el “voraviu”. Sempre han tapat el dèficit del finançament amb altres fons o ara amb deute. Potser que a Espanya se’n comencin a assabentar d’això. És hora d'adonar-se que Europa demana reformes a crits i que mentre hi hagi Catalunya per tirar de la veta, no hi haurà reformes. Si s’hi fixa és un cercle pervers.
- Els europeus simpatitzen amb el moviment català?
Alguns, no tots. Simpatitzen per la forma democràtica, pacífica, enraonada i europea amb què s’està tirant endavant. Els espanta el problema del deute però, d'altra banda, reconeixen que l’Espanya que coneixem o se sacseja o no hi ha qui la reformi, no és reformarà mai, és endogàmica. Per a què serveixen els registres de la propietat?
- Hi ha molts canvis que es podrien fer…
Si algú m’explica per què no podem ajuntar funcions entre notaris… Vostè sap qui és el president del Govern espanyol? Un registrador de la propietat. Diuen que hi ha molts advocats de l’Estat, és clar que n’hi ha molts i intenti tocar-los el sou. En necessitem tants? L’Administració espanyola, a qui volen reformar? Però si la vicepresidenta del Govern és advocada de l’Estat, la Cospedal és advocada de l’Estat… vagin a reformar, a veure com els reben. Això a Europa també ho saben.
- Estan a favor de la independència a Europa?
Veuen que la independència de Catalunya seria la manera de provocar d’una vegada la reforma espanyola i per altra banda veuen que hi ha el deute públic. Si vostè és un banc francès o alemany i tenen el 36% del deute públic espanyol dius “alerta”. El deute públic és negociable. La quota de responsabilitat sobre el deute es pot pactar.
- Veu Catalunya independent després de tot això que m’explica?
Jo veig que pot ser-ho, en té la capacitat. Altra cosa és si em faria il·lusió…
- Pregunta obligada, doncs. L'hi faria il·lusió?
Sí, és clar que me’n faria. Crec que seria bo a llarg termini per als espanyols. Recordi quan van perdre Cuba i Filipines, seria una altra sacsejada i això els faria reaccionar i molts dels que ara són establishment haurien de deixar de ser-ho perquè l’establishment que estem patint de l’Administració espanyola és penós. Això ho pateix molta gent, també els andalusos, encara que no vulguin admetre-ho. Acabar amb el parasitisme de Catalunya és una cosa necessària per les dues bandes.
- Espanya no ho veu així…
Però seria bo per a Europa perquè ara té un mal crònic per sempre. Espanya només creix a cops de bombolla i això no interessa a Europa. La independència de Catalunya té efectes benèfics per a tot Europa.
- Al llibre analitza els processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia i com els ha anat després. Catalunya ha de tirar endavant el procés tenint present com han actuat aquests països?
Ha d’estar informada del que van fer aquests països, això no vol dir ni que els hagi de seguir ni que s’hi hagi d’emmirallar. Si hi hagués hagut un país que s’assemblés molt a Catalunya n’hauria analitzat un i no quatre. No hi ha un cas igual. Com que no hi ha un cas idèntic o que s’hi assembli molt, n’he agafat quatre amb els quals tenim alguna cosa en comú. El que he volgut fer és un receptari d’independències. He mirat les independències més recents a Europa.
- Quins errors han comès que no hauria de repetir Catalunya?
D’errors en van cometre pocs. Jo podia haver fet un llibre dels que no van aconseguir la independència com Txetxènia o el Kurdistan i explicar el que van fer malament perquè, finalment, no van arribar a la independència. Els quatre que jo he agafat tots van arribar a un final d’èxit.
- En tots els processos menys a Eslovàquia hi ha moments de sang. En tots els processos hi ha situacions límits?
La “guerra dels 10 dies”, com així l'anomenen, i que en va durar vuit, va passar a Eslovènia. És l’únic que parla del terme guerra. Hi va haver disset morts. Als altres hi va haver aldarulls, com en el cas de Letònia. Des d’un punt de vista pacífic prou bé ho han fet tots quatre. Malgrat que tots quatre han acabat amb èxit perquè han assolit la independència, no a tots els va igual de bé després. No hi ha cap història dels quatre que sigui una història de fracàs però alguns han pres decisions que els han anat millor que a d’altres.
- Ha de ser un procés ràpid?
Hi ha un cert tempo d'un, dos, tres anys des que el procés és seriosament sobiranista fins que culmina. Hi ha quatre coses que s’han de tenir: un parlament, una policia pròpia, uns mitjans de comunicació propis i un sistema de recaptació d’impostos que funcioni; això és l’únic que tenim a mitges, per poder funcionar des del primer dia. Aquestes estructures s’han de tenir i, després, també són necessàries majories àmplies.
- Què vol dir “àmplies” per a vostè?
De dos terços cap amunt al Parlament. En referèndums cap al 60%. Estem molt a la vora d’aquestes dades. La majoria social hauria de ser una mica més folgada del que és.
- També s’han de tenir amics internacionalment?
Nosaltres no estem malament. Des de les últimes eleccions fins ara s’està fent amb molta seriositat i s’estan consolidant canals. No es pot ser molt explícit amb aquestes coses per l’essència del procés, perquè cap país sobirà sortirà amb una bandera dient que és amic.
- Però Catalunya en té pel que diu.
Catalunya té bona premsa i bona opinió importants. Als Estats Units, a la Gran Bretanya, a Alemanya. Aquesta última té gran comprensió pel que fa a balances fiscals i aquests tipus de coses les entén millor que ningú perquè és el pare de la criatura. A Alemanya hi ha un gran grau de comprensió. Bones relacions amb el Mediterrani, amb Israel, millorables amb Turquia però força presentables… Tot i així, s’ha de treballar, consolidar i que sigui un moment històric propici.
- Ara és el moment?
Totes les crisis són marcs que permeten canvis importants històrics. Crisi en tenim, per tant, és qüestió que el vent de la crisi econòmica bufi i sapiguem aprofitar aquesta ventada.
- El Govern sap cap on tira?
Aquest Govern ho fa el millor que pot. No tinc cap ànim crític ni amb el Govern ni amb cap dels partits. Crec que fan el que poden, cadascú des del seu lloc. Globalment, fins ara, s’han fet bé les coses.
- A Eslovàquia no hi va haver referèndum, els dos es volien separar. Catalunya sembla que ho té difícil per arribar a aquesta situació.
Aquí fa la sensació que no, només cal mirar el signes. No ho fan probable, no ens hem d’enganyar. Els signes que ens vénen d’Espanya i del govern de Madrid no ho fan gens probable. La via eslovaca no sembla la més factible en aquests moments.
- La ruptura entre Catalunya i Espanya es produirà si es fan prevaler les lleis en l’àmbit català per sobre les espanyoles?
Als quatre països comencen amb unes eleccions plebiscitàries, cosa que a Catalunya encara no s’ha fet. A partir d’aquestes eleccions és quan el procés es fa irreversible i encara no hi som en aquesta fase. El final del procés és la declaració d’independència i al mig hi ha una ruptura legal que varia en alguns casos. Permeti’m una ironia…
- Digui’m
Qui podria decidir que hi ha hagut una ruptura legal, paradoxalment i irònica, seria el Tribunal Constitucional perquè resulta que, aquí, hi va haver una declaració de sobirania i qui la va fer, va dir que no era una ruptura legal, però els que la van escoltar no ho veuen clar. Per tant, el Tribunal Constitucional podria acabar decidint que això és una ruptura. Tot i així, crec que aquí no s’ha arribat encara a la ruptura legal.
- Els mitjans de comunicació seran clau en el procés?
El que haurien de fer és explicar la gènesi del marasme econòmic en què estem i, analògicament, altres zones d’Europa amb la mateixa capacitat econòmica que Catalunya com estan en canvi? Perquè la gent vegi què ens està passant realment aquí. Si no ho fan els mitjans, qui ho pot fer? Els polítics no tenen la capacitat d’anar fent conferències cada vegada que parlen.
- Vol dir que tothom ha de ser independent pel tema econòmic només?
Jo, l’únic que constato és que les enquestes sobre l’independentisme de Catalunya han augmentat molt a cavall de la crisi econòmica, i després faig una hipòtesi: si hi ha molta gent que ha entès quins són els mals polítics històrics del nostre moment de crisi econòmica, quan podria ser molt menys, segur que hi ha molta més gent que ho podria entendre. És clar que hi ha sentiment però el sostre de la majoria independentista ha augmentat amb la crisi i la capacitat d’augmentar és sobretot entenent de què va. No estic restant importància, ni molt menys, al cor identitari que sempre hi ha hagut. Dic que amb la crisi està creixent i no s’ha tocat sostre. Tots els ciutadans de Catalunya estan coixos econòmicament quan podrien no ser-ho, tot i la crisi de l’euro.

818-INTERCEPTEN A L'EBRE UNA PATERA PLENA DE CATALANS

dijous, 30 de maig de 2013

817-ESTEM GOVERNATS PER UNA TREPA DE DELINQÜENTS ?

Avui m’he llevat amb dues noticies de les que n’hi havia per entornar-se’n al llit, la primera, que he rebut L’Esborrany de la Declaració de la Renda de l’any 2012 i malgrat que els pensionistes tenim pràcticament les pensions congelades des de que ho va encetar  en Rodriguez Zapatero i que a més a més, ara ens hem de rascar la butxaca quan anem a recollir medicaments a la farmàcia, que després d’anys i anys que no hem costat ni cinc cèntims a la Seguretat Social, actualment i degut a la edat, en necessitem alguns, o sigui que per un cantó t’apugen la pensió un 1% i per un altre cantó ve “el tio Paco con las rebajas” i aleshores t’apugen l’impost del IRPF o sigui lo comido por lo servido i aquest any haig de pagar 574,55€ MES, apart de les retencions mensuals durant l’any.

I ara ve la segona noticia que aquesta si que “clama al Cielo”. Resulta quje el president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada, ha acordat una subvenció de 1.050.000 euros per els serveis de restauració, de  la “Cantina” del esmentat Congrés, a fi de que els POBRES diputats, puguin anar a la mateixa i disposar de tota clase de menjars i licors, a preu de saldo.

O sigui que els meus impostos han de servir per atipar i poder anar de copes a aquesta colla de impresentables ?, però qui es pensen que son aquests “pares de la Pàtria” que “gaudim” ? que jo sempre ho he dit ........per tenir pares així......millor orfes.

I els Bars i Restaurants del voltant del Congrés, no es queixen d’aquesta competència oficial, però deslleial ?.

O sigui que segons els que ens governen, desgraciadament,  no hi han calès per res, ara be, per ells, sempre surten de un lloc o altre, es a dir....QUE A ESPANYA, TOTHOM, S’HA D’ESTRÈNYER  EL  CINTURÒ.........NATURALMENT, MENYS ELLS ?

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

dimarts, 28 de maig de 2013

816-LES PENSIONS I "EL GRUP D'EXPERTS" HABITUAL

"Los tiempos en que las pensiones tienen garantizado, al menos sobre el papel, el poder adquisitivo tocan a su fin. La gran mayoría de la docena de expertos a los que el Gobierno ha encargado un informe para concretar la próxima reforma de la Seguridad Social apuestan por acabar con la actualización de las pensiones vinculada al índice de precios al consumo (IPC). Para sustituirla, propugnan una fórmula que las actualice de forma automática cada año atendiendo a la salud de las cuentas del sistema. Ahora bien, plantean límites: si del resultado de la ecuación se desprenden bajadas importantes, éstas nunca podrán ser de tal calibre que las pensiones dejen de “ser suficientes”; si lo que resulta son incrementos sustanciales, ponen un tope: el IPC. Traducción: en el mejor de los casos, los pensionistas solo pueden aspirar a conservar su poder adquisitivo; y la mayoría de veces, sobre todo en una crisis como la actual, con el paro en el 27%, lo perderán.
 Hoy, en la que será su última reunión, los expertos van a estudiar el informe “provisional”, al que ha tenido acceso EL PAÍS, elaborado por el presidente del grupo, Víctor Pérez Díaz. Puede que haya alguna modificación y se incorpore algún contenido más. El informe definitivo, sea el que sea, se remitirá al Congreso y a los agentes sociales, para que el Gobierno negocie con ellos la reforma definitiva que tiene que estar lista a finales de septiembre.
En el texto, de 29 páginas, se propone una definición del factor de sostenibilidad, el objetivo exclusivo de esta reforma exigida por Bruselas, y se pide su entrada en vigor ya en 2014, aunque deja abierta la opción de aplicarlo en 2019. Este factor, según la mayoría del comité, consistirá en un doble mecanismo que, por un lado, actualizará cada año la pensión de los ya jubilados atendiendo a los ingresos y los gastos de la Seguridad Social, y, por otro, ajustará las prestaciones de quienes tienen que jubilarse tras la reforma según la esperanza de vida. Todo esto con una pretensión: contener el gasto para hacer “sostenible” el sistema. El comité no propone cambios en la edad legal de jubilación, que sigue su retraso hasta los 67 años en 2027.
Una de las novedades de esta reforma —“¿Por qué no se hizo antes?”, se lamenta el informe— es que no solo afecta a los pensionistas futuros, sino que también lo hará a los actuales. Y lo hará al modificar la actualización anual.
En este punto, la fórmula propuesta, que se asienta sobre los ingresos y los gastos del sistema, se traduce en momentos como el actual en bajadas de pensiones. Y esto, atendiendo a las perspectivas económicas y los peores pronósticos sobre el mercado laboral (el factor determinante en las cuentas de la Seguridad Social), no tiene visos de mejorar a en el medio plazo. Para evitarlo, el propio comité propone que esto no pueda suceder si afecta a los jubilados actuales o a los más próximos al retiro y pide que cuando la ecuación resulte negativa, al menos, se asegure la cuantía nominal de la pensión. Lo que no contempla es mantener el poder adquisitivo. Puede deducirse, así, que en los próximos años la apuesta es por una devaluación de pensiones, como admite el informe para 2020.
Este consejo se complementa con otro, el de poner un límite a las subidas cuando de la ecuación de actualización anual resulte una subida importante y fija el tope en el IPC. “Los ahorros destinados de no subir las pensiones por encima del IPC se destinarían a un Fondo de Reserva del que [...] podrían detraerse fondos en los momentos recesivos y procurar que la disminución resultante de aplicar la fórmula fuera menor o, incluso, no existiera”.
Desde comienzos de los 90, las pensiones han tenido garantizado el poder adquisitivo. Esto se llevó a la norma con un Gobierno de José María Aznar en 1997. Desde entonces, casi siempre las pensiones han subido tanto como los precios (incluso en los primeros años de Zapatero las mínimas subieron muy por encima del resto). Solo esto ha provocado un aumento anual medio del gasto para el sistema de unos 2.000 millones (más que el hecho de que los nuevos jubilados tienen derecho a prestaciones más altas que los que fallecen). La norma se quebró en beneficio de los pensionistas en dos ocasiones con Aznar y con Zapatero en 2009. Con la crisis, la norma se quebró en 2011 y 2012, y dejó la ley en papel mojado."
En Pere Pi afegeix:
I QUÍ SÓN AQUESTS "ZOPENCOS" ALS QUE SE'LS DENOMINA "EXPERTS" ? I A MÉS COBREN DINERS PER FER INFORMS D'AQUESTA CLASSE? 
 
LES PENSIONS  DESDE QUE EL MALPARIT DEL RODRIGUEZ ZAPATERO ENS LES VA CONGELAR, CADA ANY HEM PERDUT PODER ADQUISITIU .
 
I  ES QUE D'ENÇÀ QUE "GAUDIM"  DE LA DEMOCRÀCIA, ESTEM GOVERNATS PER UNA TREPA DE DELINQÜENTS.
 
Ja Groucho Marx va dir: "Cada día paguem més i més, per a tenir menys i menys, fins que un día ho pagarem tot, per a no tenir res."
 
PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

diumenge, 26 de maig de 2013

815- 2012 SE REPITE LO DE 1940

814-CARTA OBERTA A L' "HONORABLE" MONTILLA

En aquest moments no identifico aquest Sr. Quim Torra, però si que el FELICITO pel contingut d'aquesta carta adreçada al Ex-President Montilla, hi que evidentment ens va caure com una llosa al cim de la majoria de catalans de soca-rel i maluradament el temps ens ha donat la raó ...
...I és que, com diu l'adagi: "Ni els gossos mosseguen la ma de qui els dóna menjar".
Tema: Carta oberta al "HONORABLE" Montilla
Val la pena.Llegiu-la sencera i desprès, si ho creieu útil, envieu-la.
És vergonyós que qui ha presidit la Nació Catalana, faci aquesta ofensa tant greu.
O rectifica aquesta equivocada opinió i demana perdó  en els mateixos mitjans, on ha a perpetrat l'insult, o se'l tregui de la galeria de il·lustres Presidents i declarar-lo Gens Honorable Montilla.
ALGÚ HO HAVIA DE DIR ! ! ! !
Ja en som de desgraciats els catalans, d'haver-lo tingut de President ! ! ! ! 
  
Molt Honorable senyor José Montilla,

He tingut l’oportunitat de poder veure l’entrevista que, ahir dimecres, van fer-vos al programa d’Els Matins de TV3. No va ser, doncs, cap novetat sentir-vos dir que negueu el dret a l’autodeterminació a Catalunya. Escoltar-vos em produeix una gran tristesa. No és massa freqüent que un demòcrata no reconegui el dret dels pobles a decidir el seu futur; però el que segur que és un cas únic fins ara, és que qui ha estat president d’un país no aspiri que aquest pugui expressar-se lliurement i responsablement.

Ho lamento. Sou l’únic president de la nostra màxima institució que al llarg de la nostra història manteniu aquesta opinió. Cap dels vostres predecessors, ni, és clar, el president que us va succeir, no la comparteixen.. Tampoc és de rebut al món, el qual, amb tota naturalitat, ha decidit ja quins són els passos a seguir en el cas que una nació vulgui autodeterminar-se. Vegi’s, in extenso, la decisió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre Kosovo. Vós argumentàveu, en el programa de televisió esmentat, que no volíeu que Catalunya fes el ridícul. Jo tampoc, i menys que ningú que el ridícul el faci un expresident de la Generalitat. Us aconsello, doncs, que us llegiu abans que res aquesta decisió.

Però no us escric aquesta carta per parlar-vos del dret a la llibertat del poble català, o, si voleu, del deure a l’autodeterminació que té qualsevol nació conscient de voler ser i de voler participar com a tal en la millora i el progrés de la humanitat. Us escric aquesta carta per la desolació que tinc, per la vexació que m’ha colpejat, pel dolor que he sentit quan en Els Matins heu afirmat que "Franco organitzava referèndums" i que aquesta "és la modalitat preferida dels dictadors". Tot i que heu puntualitzat que “no volíeu” comparar el president Mas amb un dictador, la frase ja l’havíeu deixat anar, amb l’evident intenció de fer just el contrari del que negàveu, associar Artur Mas amb el general Franco i el referèndum per a la independència de Catalunya amb els referèndums que s’organitzaren sota el feixisme.

Molt Honorable senyor, he tingut l’oportunitat d’estudiar amb una certa profunditat el que va suposar la dictadura de Franco i l’exili, sobretot els primers anys del gran èxode. He pogut conèixer alguns exiliats i molts fills de la diàspora. I també he pogut sentir els testimonis dels qui es van quedar, els qui van veure els seus familiars afusellats pel dictador, els qui van ser represaliats, els qui van mantenir l’èpica batalla de la resistència catalana de l’interior per la democràcia i les llibertats perdudes. Sí, aquesta resistència també va ser per vós i pels vostres fills.

Una llarga nit de tenebres va caure sobre Catalunya, el mateix país que us va acollir a vós i que va permetre que moltes famílies d’Espanya trobessin un futur i una dignitat que no podien somniar en els pobles i ciutats on vivien i d’on, tristament, es van veure obligats a marxar.

Per tots aquests motius, no puc acceptar en absolut que goseu comparar el dictador Franco, el genocida, amb el president Mas, ni els referèndums del feixisme amb el referèndum d’un poble que es vol manifestar democràticament. Les paraules que heu pronunciat són un deshonor per vós, pel càrrec que heu ocupat i pel país que heu representat. Més aviat hauríeu de preguntar-vos com algú pot voler impedir que s’exerceixi el vot en ple segle XXI.

Molt Honorable senyor, us prego doncs, respectuosament, que en nom de tantes dones i homes a qui heu insultat, us penediu públicament de les vostres paraules. D’altra manera, en respecte a la memòria de tots els qui van lluitar per la llibertat, no podrem reconèixer en vós el títol que ostenteu. Està en joc el vostre honor, senyor Montilla.

dissabte, 25 de maig de 2013

813-LA BARCELONA EN LA POSTGUERRA: PERE PI CABANES SURT CITAT A "ELMUNDO.ES"

http://www.elmundo.es/especiales/2013/cultura/juan-marse/barcelona.html

Reportatge de la periodista Raquel Quilez a "elmundo.es" relatíu a la Barcelona en la postguerra, en l'obra de Juan Marsé Carbó (Barcelona, 1933). Article de El Mundo:

«Antes de la guerra, el Carmelo y el Guinardó se componían de torres y casitas de planta baja: eran todavía lugar de retiro para algunos aventajados comerciantes de la clase media barcelonesa. Pero se fueron. Quién sabe si al ver llegar a los refugiados de los años cuarenta, jadeando como náufragos, quemada la piel no sólo por el sol despiadado de una guerra perdida, sino también por toda una vida de fracasos, tuvieron al fin conciencia del naufragio nacional, de la isla inundada para siempre, del paraíso perdido que este Monte Carmelo iba a ser en los años inmediatos"».
'Últimas tardes con Teresa'

«Sarnita y su madre se fueron unos días al pueblo, vestidos de luto los dos: el padre había aparecido colgado en la portería del campo de fútbol del Europa».
'Si te dicen que caí'

BARCELONA EN LA POSGUERRA

La ciudad de los 'aventis'

por RAQUEL QUÍLEZ

Una Barcelona mísera, de estraperlo, que fantasea con el republicano huido. Ésa en la que el cura asusta al niño, y ella se muere de tisis, y los críos inventan 'aventis' para no escuchar al estómago, que ruge de nuevo. Juan Marsé fue parte de esa ciudad de posguerra y después quiso convertirse en juez. Y le regaló novelas que hablan de los barracones del Carmelo, del descaro de barrio, de la joven que acaba ofreciéndose en un cuartito de moqueta y moho mientras en el Ritz los generales buscan adeptos.
Barcelona es un personaje literario más en la obra de Marsé. El marco omnipresente que arrastra miles de sueños. Aunque duren poco y el día cueste. Del Carmelo al Guinardó, de la cala a las verbenas. Habla de extrarradios llenos de personajes vencidos y otros que saben que sólo pueden perder: ancianos sin rumbo, viudas de guerra, niños que roban porque de algo hay que comer, prostíbulos infectos, cines de sesión doble y mala muerte...
La Barcelona que cuenta Marsé es la opuesta a la que vendía el Régimen. «El franquismo quería borrar esa imagen de ciudad laica, republicana y catalanista y convertirla al nacionalcatolicismo. Se afanó en ocultar la precariedad en que vivía la población y la reivindicó como escaparate internacional durante la Segunda Guerra Mundial, acogiendo a los nuevos amigos de la Italia y la Alemania fascista. Por ejemplo, todo se engalana para recibir como una gran autoridad a Heinrich Himmler, el jefe de la Gestapo, en 1940. Pero detrás de todo eso estaban los barrios arrasados por las bombas, los barracones, las colas del racionamiento...». Lo cuenta Mireia Capdevila, que lo ha estudiado a fondo para la exposición 'Barcelona en posguerra. Una crónica fotográfica', hasta septiembre en Barcelona (vea arriba algunas imágenes). Y esa ciudad, la real, es la que nos da Marsé.
Su propia vida es de novela. Nace en Barcelona en 1933 como Juan Faneca Roca, pero su madre muere en el parto y su padre, taxista, se queda al frente. Hasta que, en uno de sus trayectos, conoce a un matrimonio que no puede tener hijos, le adopta y le convierte en Juan Marsé i Carbó, un niño que se pasó la infancia callejeando por Gràcia, el Guinardó y el Carmelo. Les debía una novela.
'Si te dicen que caí' habla de aquello, 'Últimas tardes con Teresa' puso la Montaña Pelada en el mapa, y el Bar Delicias o la Iglesia de las Ánimas se hacen hueco entre páginas en las que la mugre y el miedo huelen, pero el ingenio divierte. 'El embrujo de Shangai' se centra en el final de la década de los 40, cuando los maquis aún llegaban desde el otro lado de la frontera a romper con la rutina. Guerrilleros como Pere Pi Cabanes, que, como Marsé, es otro testigo real de ese tiempo. En 1937, con 17 años, se marchó voluntario a la guerra, acabó en un campo de concentración y no pudo retomar su vida hasta ocho años después.
«Siempre estaba la leyenda de esas personas que no se sabía muy bien si se habían exiliado o habían muerto. Y se fantaseaba con que podían volver en cualquier momento. Además, pesaban los muertos de la guerra y los fusilados de la posguerra... Eran años tristes», cuenta, dando fe de que Marsé no exageraba. El propio Pi Cabanes fue uno de esos 'fantasmas': cuando terminó la guerra, sus amigos fueron a preguntar a su madre qué se sabía de él, y lo que se sabía es que estaba en un campo de concentración francés. Él mismo mantuvo la duda sobre muchos de sus compañeros. Ya lo ven, las novelas de Marsé son vida. O las vidas son novelas.
«Eran años de miseria. En el 54 nos quitaron la cartilla de racionamiento y todo se tenía que conseguir de estraperlo. Los sueldos eran muy bajos y había mucha picaresca. Cuando empezó la guerra, yo ganaba 60 pesetas al mes en un banco y cuando volví a trabajar allí en 1945, me dieron lo mismo». Él, que había ascendido a sargento en su brigada a los 18 años porque era el único que sabía escribir a máquina, prueba del analfabetismo de la época.
La Iglesia es otro de los ejes de esa Barcelona gris. Las beatillas, los secretos de sacristía... Todo lo aborda Marsé. «La autoridad religiosa siempre acompañaba a la civil. Se reconstruyeron iglesias y se celebraron bautizos y comuniones multitudinarias, como la de 7.000 niños en la Plaza de San Jaume en julio del 39, para transmitir la imagen de una Barcelona católica. Y se instaura el calendario festivo fascista, con el Día de los Caídos, la Fiesta de la Victoria...», cuenta Capdevila. Un entorno real para la ficción de Marsé.

Nota: Els resaltats en vermell, són d'en Pere Pi.

812-LOS LADRONES , SOMOS GENTE HONRADA

Aquest títol era el de una novel·la, si la memòria no em traex, que abans de la guerra civil va escriure l’escriptor humorista Enrique Jardiel Poncela, de la que fins i tot, se’n va arribar a filmar  una pel·licula.

Algú de vosaltres pot arribar creure que a la majoria de polítics dels que “gaudim” d’ença  de la democràcia, se’l podria titllar així ? o sigui canviar la paraula “ladrones” per la de “polítics” ?

Passem llista i espigolem entre centenars:

Oriol Pujol de Convergència, imputat, deixa tots els seus càrrecs, menys el de diputat que es la menjadora

El Cas Pallerols de UDC d’en Duran Lleida. condemnats

Garcia-Escudero, Cap del Senat admet al jutge Ruz que va cobrar 4.200 euros al mes, del 1999 al 2003, que el PP li va pagar com sobresou.

El diputat Eugenio Nasarre testifica, que va rebre 30.000 euros en metalic en un sobre.

Les declaracions d’aquest dos van obrir una setmana incòmoda al PP, per el cas Bárcenas.

Al 2003, l’aleshores, tresorer del PP, Alvaro Lapuerta, imputat.

L’any següent el mateix, va lliurar 40.000 euros a José Ramon Pin.

Segons fonts jurídiques consultades, que l’abonament d’extres era una pràctica  habitual  que la secretaria general  “van estandaritzar”....... i no acabariem....i el PSOE ?,  doncs tres quarts del mateix

I aquest es el partit que ens governa ?, Mare de Deu......no se pas a on anirem a parar

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà 

dijous, 23 de maig de 2013

811- "QUO VADIS ESPAÑA" LA ESPAÑA DE RAJOY

810-CIUTADANS: MARIANO RAJOY "DIXIT" !

Il·lús ens  assegura......Hi haurà  creixement, es crearà ocupació i a més a més s’abaixaran impostos en aquesta legislatura.........cap de vosaltres sap si des de que “gaudim” del seu govern, si  mai  n’ha  endevinat ni una, ni ha complert mai  cap de les seves promeses ?

O sigui que el que realment hem de llegir o esperar-ne  d’ell es.......no hi haurà creixement, no es crearà ocupació, ni s’abaixaran  impostos en la legislatura.......i si no, al temps

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà


diumenge, 19 de maig de 2013

809-A PROPÓSITO DEL MAYOR PEREGRÍN PÉREZ GALARZA

De: Domingo Blasco
Enviado el: dijous, 2 / maig / 2013 23:25
Para: Pere Pi Cabanes
Asunto: Contacte interesant
Bona nit Pere

    Estic en contacte amb la neboda d´en Peregrín Pérez Galarza, que va lluitar aferrissadament per fer l´exhumació del seu tiet de la fossa comuna del cementiri de Terol on li van ficar ignominiosament els seus "liquidadors";Ens proporcionará fotos y contactes d´ell, i li vaig passar   unes planes de les seves remembrances referents al Peregrín qui li han agradat molt i ha expressat el seu interès en conèixer-vos, doncs així li passo la seva adressa informàtica per si vol contactar amb ella. Pot comentar-li l´amistad amb el fill del choffer d´en  Peregrín resident en Bunyol com ella mateixa(encara que suposo tindrà certa tensió "familiar"); De fet, va agafar els diners franquistes que teníem a la Divisió, que vostè li va donar per tornar a Espanya abans del cop del Casado en 1939 -esta documentat-). Una abraçada

María de los Reyes Pérez (tothom li anomena "Reyes")

De: Pere Pi
Enviado el: divendres, 3 / maig / 2013 01:29
Para:
'Reyes Pérez Núñez'
Asunto: PEREGRIN PEREZ GALARZA
Hola Reyes, debo tu dirección electrónica, al común amigo Domingo Blasco. que como ya sabes, esta con otro historiador, ya imprimiendo un libro sobre el XIV Cuerpo de Ejército, del que formaba parte tu tio Peregrín q.e.p.d., como Mayor de la 75 División, en la que yo estuve a sus gratas òrdenes, como oficinista en dicha Divisiòn, procedente de la 236 Brigada, en donde la mayoria eran de Buñol, y en dicha Divisiòn tambien estava con Arquímedes Pilan Simón, ya fallecido, però que he ido manteniendo contacto con su hijo Ovidio, tambien de Buñol y que segun me ha manifestado Domingo, que me ha dicho que tu, tenías ganas de conocerme.

Yo con Domingo, nos conocimos en Santa Cruz de Moya,(Cuenca) donde falleciò tu tio en un encuentro con la Guardia Civil, que él era el Jefe del A.G.L.A. Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, donde fuí invitado por Juanbe de la Gavilla Verde, sus organizadores, a dar una conferència sobre los guerrilleros y en donde hablé  y muy elogiosamente por cierto de tu tio, del que guardo un muy buen y grato recuerdo y desde entonces a Domingo le he intentado ayudar en lo que me ha pedido y he podido, en la confecciòn del citado libro que està a punto de salir al mercado, hasta donde mi memòria todavia pudiera recordar cosas de la 75 Divisiòn.

Te acompaño unas fotos de mi Álbum, donde podrás observar que hay una de 4 personas que seguro que recordaràs en una de ellas a tu tio, Peregrín, por lo menos por sus otras fotografias que tu puedas tener de él y el que està a su izquierda soy yo que entonces tenia 18 años.

Si me facilitaras una direcciòn postal, me seria muy grato enviarte unas "memòrias" que redacté con motivo de lo que contè en dicha conferéncia.

Reyes, me es muy grato haberte conocido, aun cuando sea de momento epistolarmente y ya sabes por anticipado que estoy a tu entera disposiciòn.

Con todo el afecto de

PERE PI CABANES
 
De: Reyes Pérez Núñez
Enviado el: dissabte, 4 / maig / 2013 14:38
Para: Pere Pi
Asunto: Re: PEREGRIN PEREZ GALARZA
 
Hola Pere, aunque estoy con bronquitis no quería dejar de contestarte ya.
Fue una sorpresa enterarme de que existías y más agradable aún cuando 
me dijeron que tu cabeza funcionaba impecablemente de maravilla. Claro 
que tengo muchas ganas de conocerte y de  hablar larga y ranquilamente
contigo.
 
Gracias por la foto y gracias también por tu amabilidad con Peregrín, 
y también gracias por la Historia, colaborando con Domingo o con quien 
te pida ayuda.
 
De los que había en tu brigada de Buñol no queda nadie (uno era mi 
padre , Antonio),  pero yo pude conocer a alguno más y disfrutar y 
sentirme orgullosa de ellos, así que como comprenderás tengo motivos 
para querer conocerte .
 
 
Mi dirección es
 
Reyes Pérez Núñez
Calle
46360 Buñol
 
Es la misma dirección de Peregrín, de la casa de mis abuelos. Bueno te 
dejo ahora, pero solo de momento.
 
Con mucho, mucho afecto
Besos
Reyes
 

De: Pere Pi 
Enviado el: dissabte, 4 / maig /2013 17:00
Para: 'Reyes Pérez Núñez'
Asunto: RE: PEREGRIN PEREZ GALARZA
 
Hola Reyes:
            He recibido con mucha alegria tu mail y en primer lugar, 
lamento muy sinceramente tu bronquitis, però  veo que a pesar de 
ello,no te ha dejado de permitir en contestarme. Yo ya sabia "algo" de 
ti, a través de Juanbe (Juan Bernardo Moreno)de La Gavilla Verde, que 
fue el que me invitò a dar la conferència en Santa Cruz de Moya (Cuenca), 
sobre los "guerrilleros" pués me localizó, debido a unas Vivéncias sobre mis "andanzas" durante  la guerra, que habia esrito, peró en catalan, un primo de mi esposa q. e. p. d. y que estàn todavia colgadas en Internet y de tus innumerables  gestiones en intentar localizar la tumba de tu tio Peregrìn. Yo de momento y espero me dure, que mi estado de salud siga perfectamente, tan solo, como hasta ahora.
 
NO me extraña tal como me dices, que todos los "guerrileros" de Buñol 
hayan fallecido, pués comparados conmigo y con Arquìmedes Pilan Simon, 
que eran mucho más mayores que nosotros, pues los dos pues solo 
teniamos en aquel entonces, 18 años en 1938, que seguramente debes 
conocer, -pues su hermana Pepa, era la novia del pueblo de 
Peregrin....lo se por qué en la División se recibian muchas cartas 
dirigidas a Peregrín de Pepa Pilan Simon y que el contestaba 
asiduamente-...... que hace muchos años que tambien falleciò y éramos 
los "crios", tanto de la 236 Brigada, como del Estado Mayor de la 75
División.
 
  De tu padre Antonio, tambien tuve noticias por allá el año 1985, 
pués no se si tu conoces, que el gobierno de  Felipe González, 
concedió aquel año, una "pensión minima" a todos los mandos del 
ejército de la Repùblica, de Sargento para arriba y como que a mi me 
ascendieron a Sargento, en Septiembre u Octubre de 1938 y la guerra 
terminó en Cataluña en 1939, los nombramientos en el BOE salian con 13 
meses de retraso, cosa que supe, cuando intentè localizar el mio en el 
Boletín Oficial del Ministerio de la Guerra y fue cuando entonces me 
permitì escribir una carta a Alfonso Guerra, que decian que habia sido 
el promotor de dicho decreto, en que le informaba que todos los que 
fuimos ascendidos en 1938, nadie saldria su nombramiento en dicho 
Boletín y posteriormente saliò una ampliación a dicho decreto, en el 
que quien pudiera facilitar testimonios de la època y mejor si 
hubieran estado en el mismo ejército serian válidos y fue cuando como 
que con Arquímedes nos estábamos carteando, como actualmente con su 
hijo Ovidio, que tambien reside en Buñol, se lo escribí, pués el lo 
sabia de cierto, al estar juntos en el E.M. de 75 División, cuando fui 
ascendido y su contestaciòn fue......A SUS ÓRDENES MI SARGENTO......y 
que fuè cuando me informó de que Antonio el hermano de Peregrin, o sea 
tu padre, però que desgraciadamente, al padecer de Alzheimer, si no 
estoy confundido, después de tantos años, pués me dijo que él tambien habria salido de testimonio.
 
El lunes te mando por correo certificado, a la direcciòn que me has 
facilitado y que confio que ya lo recibas el martes, un ejemplar de 
las Memórias que te prometia,(he señalado las pàginas donde he escrito 
sobre Peregrín, pués las mismas tienen mas de 70 páginas) de lo que 
hablé en Santa Cruz de Moya y ya ves y sin saber todavia nada de ti,  
entonces, muy elogiosamente por cierto, que era la verdad pura, sobre 
el concepto que siempre tuve de tu tio Peregrín.
 
Si alguna vez tuvieras que desplazarte hasta Barcelona, dode vive mi 
hijo Jorge, él con sumo placer te subiria hasta Sant Hipòlit de 
Voltregà, pueblo de mi actual residencia, pués para mi seria un placer 
llegar a conocerte personalmente.
 
Con todo el mucho afecto de tu "nuevo" amigo
 
PERE
 
De: a_Reyes Pérez Núñez
Enviado el: dijous, 9 / maig / 2013 22:43
Para: Pere Pi
Asunto: GRACIAS
 
Amigo Pere, he recibido por correo postal sus escritos Un millón de gracias, aunque
no me ha dado tiempo a leerlo todo, lo que he visto me ha encantado.
Muchas gracias también por los correos que me has mandado. 
(también por los correos graciosos) Mañana te contesto con más tiempo Un beso Reyes.
 

La Reyes, em fa l'efecte que deu haver empitjorat de la seva bronquitis que m'anunciava, per què el dia 9 vaig rebre el seu darrer mail, que em deia que l'endemà em contestaria amb més temps i  estem al dia 18 i no n'he sabut pas res més  de ella.

PERE

divendres, 17 de maig de 2013

808-ELS DIPUTATS, NO SABEN NI VOTAR

Vaja colla de incompetents que tenim per diputats al Parlament de Catalunya.

De la premsa: “El potaveu del PSC, Jaume Collboni, va admetre que, per error, el grup socialista havia votat al Parlament a favor de una proposta de resoluciò de Ciutadans que demanava de regular l’us del català en les institucions com a llengua preferent”.

I pensar que un personal tant inùtil, cobri uns sucosos emoluments, això si, que ells mateixos s’han autoconcedit.........Mai millor dit, bona nit i tàpa’t

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà


807-PERLES POLÍTIQUES

Urkullu, el lehendakari basc, diu que el seu govern, no tenen ni amics ni enemics, que només tenen,  com els anglesos, interessos i que per això s’afegeix a les comunitats que s’oposen a un repartiment de dèficit asimètric del concert econòmic que doni més aire  a les autonomies més castigades, quan el País  Basc gaudeix de l’asimetria  del seu exclusiu concert econòmic, que va aixecar la indignació de Mas-Colell, el Conseller d’Economia de la Generalitat.

I per això els de CiU, el dia del Aberri Aguna encara van a fer els ninots i el “paripè” a donar-lis recolzament ?

Els pensionistes, encara tots en recordem que gràcies al PNV, en Rodriguez Zapatero va tenir majoria suficient, per poder decretar, quan per primera vegada  ens va congelar la pensió.

Una altre del Rajoy: Diu que ha pogut recuperar el diàleg amb els agents socials.......però que si no hi ha acord, que no passarà pas res. Doncs, crec jo que per aquest viatge no es necessitàven pas alforges. O només ho va fer per poder presentar davant de la galeria, la foto de família ?

Realment, tenim els politics que ens mereixem. Cap ni un es pot aprofitar pas per res....només per que ells cobrin els seus suculents sous, que ells mateixos s’han auto assignat i que per ells segur que sempre ni han de diners disponibles

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

dimecres, 15 de maig de 2013

806-VIAPLANA ESE HOMBRE

Para: ROBERTO GIMENEZ (Revista del Valles)
Hola Roberto:
                    Me es grato comentarle su grato envio de dia 13.
El Santi Montgud que cita, es el hijo de Arturo Montagud y la Montañá ? pués después de tantos años, me temo que me pueda traicionar mi memòria peró, me parece que Arturo  era el único hermano varón de Coral, las demás todas eran hermanas.
A Peret Viaplana dice Vd. que no le gustava nada USA, però yo recuerdo que antes y después de la guerra, bien le gustava bailar jaz y sobretodo los blues.
La esposa de Mayordomo, Mayor y Jefe de la Columna del Vallés,  pués este detalle de Peret, ya me era conocido que gràcias a él y muchos más que salieron de  testimonios y que eran gente de derechas, evitò la pena de muerte con que fueron condenados todos los demás que formaban parte del Comitè de la CNT-FAI, que al estar su columna del Vallés, agregada a la 27 o 28 División (una era de la CNT-FAI  y la otra UGT-PSUC) en  la zona Centro, todos fueron hechos prisioneros y creo que los pasearon publicamente por las calles de Granollers, donde el hijo pequeño de Trullas, Antonio, que havia sido asesinado por ellos, los increpò duramente...era Amparo Segura, algún año mayor que yo,  que havia sido vecina nuestra por la calle posterior de la casa de mis padres que daba de la Av. Juan Prim (más  conocida por La Carretera) a la  del Sol y que en 1935 fué nombrada Mis Granollers, tengo el "dudoso honor" de haber jugado de mozuelos a médicos con la misma y tambien con su hermana, menor, Encarnita.
Si con Llobet tambien nos conocimos, era mucho más joven que yo y vivia cerca de casa y cuando volví  del Batallón Militar Disciplinario de Trabajadores, le tuve que pedir permiso a él como algo del Frente de Juventudes, para poder ir a hacer atletismo al campo de futbol....creo que a pesar de haber sido Alcalde Granollers y no como los políticos que desde la implantación de la democrácia que desgraciadamente "disfrutamos", falleciò completamente arruinado
Carlos Font Llopart, alcalde tambien de Granollers, con el que tambien habia estudiado, antes de entrar a trabajar en el Banco, era una bellísima persona y siempre fué mi Notario. Solo un detalle...los protestos de las letras de cambio de los  bancos se los repartian creo recordar que cada més cada uno de los varios Notarios que habian en Granollers que abarcaban toda la comarca del Vallés Oriental y que según la Ley, tenian que desplazarse personalmente los Notarios a presentar al librado en su propio domicilio, "antes de la puesta de sol" el pago de las mismas antes de proceder a su protesto........pués  todos los demàs Notarios enviaban  a alguno de sus pasantes....y el único que siempre fuè él personalmente fué Carlos que el 4 de Abril del año 1992, que celebramos el 60 aniversario de la Penya Servòs,  estuvo en mi mesa junto con Peret Viaplana y nuestras respectivas esposas, Carlos que tambien habia jugado a futbol en dicha Penya, però a la hora de cantar las canciones habtuales de la misma, ni Carlos ni Pere Sala, se atrevieron a "salir al ruedo" y de dicha mesa, solo salimos Peret y yo....y que conste, yo havia imprimido cien copias de dichas canciones y toda el grupo de 15 o 20 que "cantábamos" todos iban con el papel en la mano leyendo y el único que "cantó" a pecho descubierto fué....... su seguro servidor. Por cierto qie aquella semana, el semanario "Revista del Vallès" hizo una tirada especial, solo dedicada a dicho acontecimiento del que todavia tengo el correspondiente ejemplar.
Una curiosidad, al regresar de Francia fuí ingresado en el campo de Concentraciòn de Fuenterrabia-Irún y a pesar de disponer del correspondiente aval, que iba firmado por dos comerciantes o  industriales y luego por el alcaldde, resultò que no era válido por que me dijeron que sobraban las firmas de los dos industriales, que tenia de haber sido del alcalde unicamente ? y que el era el sistema habitual del Ayuntamiento de Granollers y me trasladaron ya a un Batallón Militar Disciplinario de Trabajadores y ahora  viene la "curiosidad".....yo tengo en mi poder, fotocopia de la petición de infomes de dicho Batallón al Ayuntamiento sobre mi persona sobre "la conducta observada , tanto político, social, como privada del vecino de esta localidad, Pedro Pi Cabanes" y la contestación del Jefe de Información del Ayuntamiemto de Granollers, Agustin Corbera de que...."Pedro Pi Cabanes, es persona de buena conducta conceptuandolo como adicto a la causa nacional"· y tanto Peret Viaplana como Pedro Sala, sabian sobramente que yo habia sido Secretario General de las Juventudes Socialistas Unificadas, peró de nada sirvió este excelente informe y tan favorable, ya que no fuí de ninga manera licenciado, como parece que así debia de haber sucedido, si no que como todos los demás, que fuimos licenciados a toda España, ya nos teníamos de presentar para cumplir el sevicio militar obligatorio por nuestro reemplazo del 1941
Ahora bien y en aras de la verdad, nunca fuí molestado para nada en Granollers en el futuro ni por ninguna autoridad, por mi pasado político y  regresè a trabajar nuevamente en el banco.
Creo, mejor dicho estoy seguro, que el inciador de la publicaciòn del semanario ESTILO, que algunas veces se las tuvo tiesas con la Revista DESTINO y que después creo que las autoridade civiles provinciales se lo hicieron canviar por el nombre de REVISTA DEL VALLÈS,  fué  Claudio Colomer Marqués, con  el que tambien estudiamos juntos y que al ser nombrado subsecretario del Ministerio de Justicia con Oriol de Urquijo, era en el único Ministerio y era en tiempo de  Franco,  donde se podia oir hablar en catalán. A Peret Viaplana por aquel entonces, publicaron algunos artículos, que para esto, debe estar la hemeroteca,  que como he dicho en anteriores ocasiones se firmaba como "Un Legionario Granollerense".
Si Peret se enamorò de Coral, era en 1935 con 15 años y solo fué un amor platónico y de pubertad, però Coral fuè para Mariano Puig, como ya le he explicado anteriormente,  Coral era que muy, però que muy simpàtica, ahora lo de que medio Granollers estava enamorada de ella, lo dejo en cuarentena, para mi y la que me gustó siempre mucho más que ella y de la que me enamorè, fué la que luego fuè mi esposa, Paquita Solsona Moncau a la que segun interviuaron cuando la celebraciòn de los 60 años de la Penya Servós y que segun el presentador, como a la mujer de Pedro Sala,  Conxita Guilleumas, que eran las dos chicas más guapas de la Penya Servòs. Peret se casò con Leonor, però mucho mas tarde que yo que lo hice en 1945. Si siempre fué un fumador empedernido  ya en 1934 con 14 años.Si Coral iba a la Escuela de Música cada dia, pero con Paquita y ella nunca me hablé de que les acompañara el Peret.
Si Macià se hizo separatista cuando el creia que le iban a ascender y le saliò por la culata. Cuando lo de Prats de Molló que queria invadir España y que fueron traicionados por un agente de Musolini, y antes de llegar a la frontera ya habian sido detenidos todos por la gendarmeria francesa . Cuentan que uno de Puigcerdà dejò un mauser en casa de un amigo diciendole que luego lo vendria a recoger para ayudar a los invasores, y todavia lo estan aguardando a que vuelva a recoger su arma.
En lo que dice que si nos hubieramos encontrado frente a frente con Peret el muerto habria sido yo...lo dudo, piense que antes de partir para el frente de voluntario , por estúpido, jamas lo volveria a repetir...para que ?  estuve casi tres meses en al Escuela de Especialiades, que  queria decir de guerrilleros y allì nos enseñaron las mil y una barbaridad, para matar a un enemigo, volar un puente, hacer saltar una lina elèctrica, volar un tren , atentados en las carreteras ect. ........en fin si yo le contara y en canvio tengo la seguridad absoluta de que nunca herí ni maté a nadie por què se diò la casualidad que cuando ya habria tenido que salir para pasar a la zona enemiga y hacer mil barbaridades, por necesidades de servicio y por mi oficio de empleado de banca, me trasladaron como el Jefe de la Oficina de la 75 Divisiòn de guerrilleros y para mi se acabó la guerra ,  ah, però en los concursos de tiro que se hacian habitualmente en dicha División, siempre y para cabreo de Mayor de la División, ganaba el "escribiente" que era yo y Vd. sabrà el por què, si como creo ha leido mis memórias que me permití enviarle, en su dia. Y los que para los nacioneles tampoco podian caer prisiones además de los que Vd. cita estàbamos...... los guerrilleros.
Esto de que el Peret les hablaba en catalan cuando libraban los pueblos de Cataluña, tambien lo hacia Carlos Sentis, que estava en el Cuerpo de de Regulares, que les gritaba....Escolti, mestressa.....
En fin con esto ya acabo.
Y muchas gràcies si tiene la paciencia de leerme.
  
Con todo el afecto de PERE PI CABANES