divendres, 28 de març del 2014

1082-Una carta a Suárez

El RUM-RUM 
Joana Bonet


En aquell temps, un home de nom Adolfo Suárez intervenía en coses petites que el van fer gran.

La carta comencava així: "És Improbable que aquesta carta arríbi a les seves mans, pero tot i així tinc fe i cree que alguna porta s'ha d'obrir". I continuava: "Sóc una mare de fami­lia nombrosa, els meus filis encara son petits, el meu marit passa per un sotrac de salut i el negoci no va gaire bé; amb feina podem arribar a final de mes pero portem sis mesos de retard per pagar els interessos de la hipote­ca. Malgrat diversos intents, el banc no aten a raons i es nega a prorrogar-nos el termini per abonar el deute. És mes, ens han amenacat que si en tres setmanes no complim, haurem d'abandonar la casa. Només necessitem una mica de temps". Amb lletra inclinada, de dona llegida, no era difícil veure que es tractava d'una confessió sincera, ofegada d'angoixa pero alhora amb una escletxa particular d'esperanca. La dona va tancar el sobre i va escriure: "Excm. Sr. Don Adolfo Suárez, President del Govern. Palau de la Moncloa. Madrid". Va pagar do­ble franqueig i la va llancar a la bústia. Ningú, ni el seu marit, no ho havia de saber.
Era el 1976. Suárez havia desplegat les seves maneres d'actor i un somriure encantador. A la televisió emetien Hombre rico, hombre pobre, i Adolfo, falangista fill de republicà, que havia jugat amb molta má esquerra el traspás del franquisme tenia físicament un aire de Peter Strauss -l'home ric- pero, en canvi, el seu taranná obert i lluitador recordava mes el pobre Nick Nolte. Un Suá­rez regi, adobat, simpátic, vehement, humil. Un estadis­ta, per fi ara recuperar, que deia aquestes coses: "El futur no está escrit, perqué només el pot escriure el po­blé". O "jo no vull que el sistema democrátic de convivencia sigui, una altra vegada, un paréntesi en la historia d'Espanya". Només cal recor­dar l'anécdota relatada peí seu fill quan l'arquebisbe Cañizares li va pre­guntar, ja amb la memo­ria extraviada: "Adolfo, vols que t’administri el perdó?", i ell va contes­tar, en un rampell lucid: "Jo sempre estic disposat a donar i demanar perdó".
La resposta va arribar al cap de deu dies. A la dona li tremolaven les mans. Va obrir el sobre envoltada deis seus fills. Va llegir en veu alta: "Molt Sra. meva, hem parlat amb el Banco Español de Crédito i ens han comunicat que li prorrogaran el termini per al pagament deis seus interessos. Esperem que d'aquesta manera puguin fer front a la seva situacio". Tan inimaginable que resul­ta avui dia que un govern intercedeixi davant els bancs per ajudar els seus ciutadans...! En aquell temps, mal­grat l'inestable equilibri del sistema, un home que es deia Adolfo Suárez intervenía en coses petites que el van fer gran. Mai no he anat a acomiadar morts que no vaig conéixer, pero en aquesta ocasió ho vaig fer per acompanyar la dona de la carta.

Ref. LA VANGUARDIA el 26/03/2014.

En Pere Pi ha enviat aquest escrit al sr. Mas afegint-hi: AIXÓ SEGUR QUE NO HO HAURIA FET, NI HO FARÀ MAI EL SENYOR MAS.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada