No he arribat a entendre mai, la bel´ligerància que La Vanguardia ha dispensat sempre a aquest bon senyor, ja que fa
poc temps, una entrevista de dues planes que li va fer el seu director en
Marius Carol –us imagineu el cost de dues planes de publicitat el que val- i
ara aixó dels seus propers viatges en “avions”. Vosaltres creieu de que a cap
lector li pot interessar els viatges que pugui arribar a fer i sempre de
“gorra” aquest personatge del que jo i de fa anys de que el tinc ja catalogat
com un impresentable?.
I ara be la prova del “9” .
Fa uns anys de que a Manlleu hi havia d’alcalde, amb el que m’uneix encara una
molt bona i antiga amistat i que era de
Unió i que és va brindar a entregar personalment a Duran Lleida, tota la
documentació i correspondència creuada amb Sarkozy quan era president de França,
i jo com a secretari de l’Associació de
Exinternats del Franquisme a Catalunya, de
la que en vaig ser fundador i secretari i a la que la Generalitat ens va concedir
le seva distinciò més preuada, la Creu de Sant Jordi, intentat aconseguir una indemmnització tal com
havien aconseguit d’Alemanya i del Japó, els treballadors-esclaus que varen
treballar sense percebre cap mena de compensació económica, com nosaltres els
exhilats espanyols, que als camps de concentració francesos i després de la nostra
guerra incivil, ens varen donar a
escollir únicament entre: tornar a l’Espanya de Franco, firmar com a voluntaris
a la Legió Francesa i destinats a Indochina –avui el Vietnam- o ingressar a les
Companyies Militaritzades de
Treballadors de Miliciens Espanyols,
dels que només en varem treure un
migrat ranxo diari.
Uns anys abans i quan en Xavier Trias era el portaveu de CiU al Congrés
dels Diputats de Madrid, va presentar una “Moció No de Llei” em la que es
demanava de que el govern espanyol
demanés aquesta mateixa indemnització al francés i que la varen signar tots els partits polítics amb representació
parlamentaria menys el PP, que no la
pas voler firmar i com que l’Aznar tenia majoria absoluta ho van tombar i en
canvi aleshores el partit que governava era el PSOE. La paperassa entregada,
per fer la mateixa gestió anterior d’en Trias, pesava més de mig quilo.
Varen passar mesos i mesos sense saber-ne mai més res i un dia li vaig
preguntar al esmentat alcalde, si ell en
sabia alguna cosa i en va quedar extranyat, però em va prometre de que com
que tenia de veure’s personalment amb en
Duran Lleida ja li preguntaria.
La resposta del impresentable: Ai!, els vaig perdre tots aquests
papers........I el més fotut del cas es que que jo i com un babau li havia
entregat els originals a on fins i tot hi havien els certificats oficials de
les autoritats franceses de la nostra estada en aquestes Companyies de Treball,
o sigui que vaig quedar a la lluna de València, per intentar si més no i
posteriorment, una reclamació a través del Tribunal de Justícia de la Comunitat
Europea de Strasburg, doncs els d’Alemanya i Japó ho varen aconseguir
judicialment només quan ho varen reclamar a través del Tribunal Internacional de
Justícia de la Haia.
Ho confirmo, és tot un impresentable.
PERE PI CABANES – Sant Hipòlit de
Voltregà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada