dissabte, 29 de novembre del 2014

1404-CiU, SUMA Y SIGUE

Aquesta si que de cap manera me l’esperava, que fins i tot una vocal del Consell General del Poder Judicial , per cert  proposada per CiU, fos enxampada per un altre escàndol a Andorra.

 CiU quedarà fora del CGPJ,  ja que la vocal Mercè Pigem i Palmès, ex diputada de CiU en el  Congrés durant  4 legislatures (del 2000 al 2013), també forma part  del Comitè Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya  s’ha compromès a dimitir,  al haver estat sorpresa per la Guardia Civil, entrant a Espanya des de Andorra, junt amb la seva germana amb 20.100 euros en efectiu, al·legant de que els hi havia donat la seva mare que viu a Andorra per comprar regals de Nadal , quan el límit màxim que es pot portar son 10.000 euros o sigui que la seva infracció es pot tipificar com blanqueig de capitals.

 Carlos Lesmes, president  del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, ja havia discutit amb  ella, per el recolzament al seu partit el 9-N.

La noticia es veu de que ha caigut com una bomba  en el CGPJ, que més austeritat i transparència  està pràcticament en el any escàs del seu mandat.´

Aquesta vegada si que potser podríem assegurar de que la senyora Pigem, ha pixat  fora del test.

És el que jo sempre he dit de que, no ni ha ni un pam de net.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

divendres, 28 de novembre del 2014

1403-La ANC quiere que Artur Mas lidere un “Ejército” catalán frente a un posible ataque militar de un país vecino

La “sectorial de Defensa” de la Assemblea Nacional Catalana (ANC) cree que Cataluña necesita un Ejército para ser un Estado como los demás, unas Fuerzas Armadas por Tierra, Mar y Aire, así como un servicio militar que prevé voluntario y unos planes de contingencia en caso de ataque militar de un país vecino, tal y como revelaron recientemente algunos medios. Para ello se pretende investir con el cargo de general al presidente de la Generalitat Artur Mas y que incluso éste reciba formación militar por parte de asesores procedentes de West Point, considerada la escuela militar más prestigiosa del mundo.
La Assemblea se plantea incluso la construcción de una academia naval de oficiales, la adquisición de fragatas, corbetas, drones y patrulleras y la creación de un “comando central”. Así lo recomiendan los “expertos” de la anónima sectorial “Defensa per la independència” de la ANC.
Informa LD que el documento titulado “Un análisis estratégico” da las pautas generales y tras una descripción geoestratégica de Cataluña apunta: “A corto plazo no es previsible que ningún Estado nos declare la guerra ni declarar nosotros la guerra a ningún Estado, ya que la guerra de agresión, desde las Convenciones de Ginebra de 1949 y, sobre todo, desde el fin de la Guerra Fría ya no se consideran un instrumento legítimo de política internacional ni una amenaza inminente, al menos no de forma conspicua”.
Sin embargo, en un papel posterior titulado “Doctrina militar: desarrollo de un modelo propio” advierte de que en el contexto mundial actual “la doctrina para unas fuerzas de defensa que hemos esbozado sería válida y la ciudadanía de Cataluña no debería preocuparse de la defensa de la independencia, de la integridad y de la soberanía del Estado -su existencia misma-, que estaría asegurada por el reconocimiento mutuo y las alianzas establecidas con otros estados. No obstante, todos los estados del mundo retienen una capacidad de disuasión ante amenazas (más o menos concretas) a su existencia. Por tanto, tendríamos que plantearnos cómo hacer frente a una agresión convencional, una guerra en el sentido clásico”.
¿Guerra? La ANC fija el enemigo en los estados vecinos y advierte: “Dadas las características de Cataluña y la desproporción respecto de los estados vecinos, consideramos inviable la opción de un enfrentamiento simétrico, ya que la escalada armamentística necesaria para alcanzar una dimensión capaz de hacer frente a esa contingencia es poco justificable. Ante una guerra de agresión contra Cataluña, llevada a cabo por un estado de una dimensión desproporcionadamente más grande, pensamos que lo más idóneo sería una estrategia de defensa en profundidad”.
¿Defensa de profundidad? A partir de aquí el documento entra en una fase “práctica”. “Por esto -continúa el texto-, además de las unidades de militares profesionales a tiempo completo, serían necesarias unidades de reservistas capaces de movilizarse de manera rápida en caso de necesidad. Así, las unidades regulares tendrían la misión de detener tanto tiempo como fuera posible el avance de las fuerzas invasoras, para dar tiempo a las fuerzas reservistas a movilizarse y dispersarse por el territorio, asumiendo que las grandes ciudades serían difícilmente defendibles. Las unidades de reservistas, con el apoyo de las unidades profesionales supervivientes, emprenderían entonces una guerra de guerrillas (emboscadas, sabotaje, incursiones, golpes de mano) con el objetivo de hostilizar y diezmar al ocupante y hacer insostenible la ocupación a largo plazo”.
De vuelta al mundo real, el documento se plantea cómo movilizar a los reservistas necesarios y de dónde sacar a los militares profesionales. La solución es simple, el voluntariado patriótico. “En este sentido, recogiendo la tradición propia de las estructuras de autodefensa, creemos que sería conveniente establecer un servicio militar voluntario, abierto a cualquier persona que reúna unos requisitos físicos y psicológicos. Este servicio militar voluntario por un lado serviría para capacitar militarmente a la ciudadanía que, después del servicio, podría pasar a formar parte de las unidades de reservistas y, por el otro (lado) sería la puerta de entrada obligada para acceder a las unidades regulares”.
Según el presidente de la Generalitat, Artur Mas, la ANC representa el sentir mayoritario de los catalanes y es la que lidera el proceso que le ha obligado a convocar un referéndum.

1402-EL GOVERN DE LA GENERALITAT, JA ENS RECORDA EL RÈGIM FRANQUISTA

Segons l’inefable Quico Homs, el govern demanarà sancions per no publicitar gratuïtament la “consulta” del 9-N -per cert prohibida prèviament per el Tribunal Constitucional- per les tres emissores radiofòniques que si varen negar: La Ser, la Cope i Onda Cero, que en canvi es varen beneficiar al seu dia de unes llicencies atorgades per la Generalitat i que podrien enfrontar-se a multes de 90.000 euros per una falta greu, si el consell d’Audiovisual de Catalunya (CAC) -que depèn de la mateixa Generalitat i a on CiU ja hi te majoria, o sigui “yo me lo guiso, yo me lo como”  ho considera oportú, doncs segons l’article 82,1 de la Llei Audiovisual de Catalunya que diu: Els prestataris  de comunicació audiovisual estan obligats a difondre gratuïtament i amb indicació  del seu origen, els comunicats i declaracions del Govern  del  Estat i el Govern de la Generalitat, estimin convenients  pes causes justificades de interès públic.

La clau,  està en considerar si  la “consulta alternativa”  del 9-N, va ser en realitat, un esdeveniment  de interès públic.

I qui es el que ha de valorar aquest interès públic?, per què dels 6.228.5231 de votants  potencials, només varen votar amb el SI-SI, 1.806.336, el que sembla que vol demostrar que als restants 4.422.195 i que la majoria ja no varem anar ni a votar,  no trobem per enlloc  l’escataineig interès públic.

O sigui que, com amb Franco!

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà  

dijous, 27 de novembre del 2014

1401-QUINA VIVALES, L’EX-CONSELLERA MARINA GELI !

Doncs resulta que sí. La sra. Marina Geli ex consellera de Salut, ha decidit abandonar el PSC, PERÒ NO L’ESCÓ QUE OCUPA al Parlament de Catalunya. És clar, d’allí lés de on i surt el sou mensual i “parlant de mi, no ric”. Però, per a ser conseqüent, si abandona una cosa, ha d’abandonar l’altra, perquè l’escó, el va aconseguir per ser del PSC. Emperò, noi…els calers, són els calers.
Afegeix que l’escó el mantindrà, de moment, fins a finals d’any, una decisió que revisarà, diu, a començaments del 2015, en funció del “calendari electoral” (¿?).
Excuses de mal pagador. Hauría de ser OBLIGAT PER LLEI, des de sempre que, si un polític decideix abandonar una formació a la que pertany (fet completament lògic, si aquesta ja no acompleix les seves expectatives, un és lliure de marxar o no, com desitgi), però a la vegada, HA D’ABANDONAR IMMEDIATAMENT TOTES LES PREBENDES (carnet, escó, etc.) DE QUE DISFRUTA DEGUDES AL SEU PARTIT. Després, si va a una altra formació, ja les tornarà a aconseguir, si rep els vots necessaris. Què és això d’aquesta la deixo i aquella l’agafo?
Vaja demòcrates de tota la vida que pul·lulen per les postres terres ! I algú es pot creure que en la Catalunya independent dels srs. Mas i Junqueras, aquestes pràctiques polítiques tan poc ortodoxes, no es faríen?

JORDI PI SOLSONA
(el fill del meu pare)
BARCELONA - SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ

1400-La Assemblea Nacional Catalana (ANC) prepara un Gobierno provisional por si Rajoy interviene Cataluña

La constitución del nuevo Estado catalán trae de cabeza a los independentistas catalanes. La Asamblea Nacional de Cataluña (ANC) está dispuesta a llevar el proceso catalán hasta sus últimas consecuencias. Incluso tiene previsto formar un Gobierno provisional en el caso de que la Generalitat sea intervenida por el Ejecutivo central en aplicación del artículo 155 de la Constitución española.
La plataforma independentista asegura en su hoja de ruta definitiva que en todos los escenarios previstos, sean con mayor o menor tensión, el resultado final del proceso es uno solo: “La Declaración de Independencia. Será el día que ha de ser recordado como del Día de la Independencia”, subraya épicamente. Y no se corta al señalar que, en el caso de que el se intervenga la Generalitat, y debido a la ausencia del Gobierno autonómico, se materializará “la Asamblea de Cargos Electos que, como representantes del pueblo catalán, habrán de nombrar un Gobierno provisional que ejecute esta decisión (la declaración de independencia)”.
Una de las bases de la constitución de cualquier estado, ya lo decía Karl Marx, es la economía. Y los soberanistas lo tienen claro cuando hablan del nuevo Estado catalán. Por ello, los estrategas de la secesión han prestado especial importancia a esta cuestión y, en consecuencia, en la hoja de ruta se reserva para la ANC el papel de guardiana de todo el proceso, por encima de partidos políticos y del propio Gobierno de la Generalitat. En el documento aprobado por la Asamblea se prevé que el día después, es decir, el 10 de noviembre, una vez superada la fecha del referéndum, hay que “trabajar conjuntamente con el resto de actores del proceso para asegurar el ejercicio de las competencias propias del nuevo Estado catalán, especialmente con la culminación de campañas como la de Declárate a Cataluña”.
Esa campaña no es otra cosa que el intento de que los ciudadanos y las empresas de Cataluña no paguen sus impuestos a la Hacienda española, sino a la Agencia Tributaria Catalana. La materialización de esta obligación se realizaría “a partir del mismo día de la Declaración de la Independencia”.
El pivote de un ‘pacto de Estado’
La hoja de ruta dedica un capítulo a la posibilidad de que el presidente catalán, Artur Mas, tenga que convocar elecciones anticipadas. En la ANC aseguran que estas elecciones serán “de carácter plebiscitario”. Y el papel de esta organización ha de ser “el de facilitar la constitución de una candidatura unitaria de los partidos y fuerzas sociales que propongan la declaración de independencia como primer acto del nuevo Parlamento”. La candidatura ha de especificar en su programa que, “en caso de mayoría de escaños en el Parlamento, proclamarán la independencia”.
Para reforzar la convocatoria de estas “elecciones plebiscitarias”, propone constituir una “Mesa de fuerzas políticas y sociales por el Estado propio” que conduzca este proceso “hasta la constitución de la candidatura única y, si es preciso, para cerrar acuerdos y compromisos con otras candidaturas que sólo compartan el objetivo principal”. Además, esta plataforma sería el órgano que conduciría el proceso hasta la constitución de una supuesta Asamblea de Cargos Electos que tomaría las riendas de la situación tras el 9 de noviembre.
La ANC, en su hoja de ruta, detalla incluso quién estaría al frente de la estrategia: “La Asociación de Municipios por la Independencia, con la colaboración de la ANC y de los partidos políticos independentistas podría ser quien prepare la propuesta que permita constituir esta Asamblea de Cargos Electos”. Y subraya que el ente que quiere impulsar ha de comenzar a formarse “a partir del 11 de septiembre de 2014 [Diada Nacional de Cataluña], fecha a partir de la cual se pueden precipitar los acontecimientos, para tenerla a punto el 10 de noviembre [es decir, el día después del referéndum]”.
En el documento de la plataforma se afirma que la Asamblea “ha de contribuir a convertir este proceso posterior al 9 de noviembre en un proceso neto y entendible para la ciudadanía” y que ha de “explicar que es un proceso democrático y, hacer posible que la Declaración de Independencia sea una fiesta popular de dimensiones nacionales y de amplio eco mundial”.
Con esta estrategia, esperan poder llegar al día de Sant Jordi del 2015, es decir, al 23 de abril del año próximo, fecha que consideran “un horizonte plausible e incluso deseable para hacer esta Declaración. Trabajar con estos plazos puede permitir hacer el proceso de forma ordenada o, al menos, con el apoyo internacional suficiente”.

1399-LA DARRERA ATZAGAIDA DE LA GENERALITAT

El Govern, ja ha aprovat un projecte de llei per la ordenaciò dels funcionaris que dependran de la ATC, que ja busca per la nova Agència Tributària de Catalunya, (ATC) o sigui de que i com sempre, “antes de asar ya pringamos”, per què i malgrat encara no existir ni de bon tros la independència de Catalunya, ja es preparan per què sabem a on a partir de aleshores, els catalans hauríem d’anar a pagar els nostres impostos.

De moment la “brometa” d’en Mas y sus muchachos, representa que ja hi haurà, una convocatoria pública per captar empleats d’altres administracions i que segons l’informe del Consell  per a la Transició Nacional, dedicada als tributs de una Catalunya independent,  que per una recaudació potencial de 70.000 milions d’euros anuals, la Agència Catalana necesitarà un pressupost també anual de 400.000 milions i una plantilla de 7.000 nous empleats i en canvi i amb tota la seva cara, ens asseguren que dotar de recursos humans la hisenda catalana, no generarà despeses. Voleu dir que el govern no ens pren per babaus?

O sigui que actualment, han fotut les pagues extres de varis anys dels actuals funcionaris i encara es volen “dotar” de un nou dogall al coll de només 400.000 milions més. I de on el Conseller Mas-Collell, encara pensa en exprèmer amb més impostos  als pobres catalans?.

Per què ara ens trobarem amb la desagradable sorpresa de dualitats per les mateixes funcions: La Agència Tributaria Estatal Espanyola i que es a on realment hem d’anar-nos a “retratar” i aquest hipotètic nou ens, que s‘ha tret del seu caparronet el sempre mai prou estimat govern de la Generalitat, amb aquesta seva nova genialitat habitual.

Per què tots ara hauriem de recordar de que quan l’Adolfo Suárez va oferir al aleshores president  Tarradellas, de concedir-nos el mateix règim fiscal que el Pais Basc i Navarra,  començant per ell i per tots els altres partits polítics, que demostrant la seva gran visió i com un sol home ho varen refusar  i ara fariem mans i mànegues per poder aconseguir-ho i que per aquest motiu a Catalunya mai hi haurien les dues Agències Tributaries. 

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà 

dimecres, 26 de novembre del 2014

1398-L’ARTUR MAS NO ÉS D’EIXE MÓN, COM CANTAVA EN RAIMON?

Per què aquest bon  home, qui es pensa que és, per saltar-se a la torera totes les lleis que no son  del seu grat o realment el beneficien i en canvi després a queixar-se per què el Fiscal General de Catalunya es querella contra ell i dues més.

Mal que li pesi, si ell es President de la Generalitat de Catalunya, es per què gràcies a la Constitució,  que ens varem atorgar per majoria absoluta en referèndum nacional tots els espanyols el 6 de desembre del l’any 1977 i aprovada per les Corts el 31 d’octubre del 1978, es varen crear les  Comunitats Autònomes i aquestes solament son només que una delegació  del Govern Central, que es el que realment governa tota la nació.

I aquesta  mateixa Constitució, és la que mai permetrà, peti qui peti, la independència de Catalunya, doncs  es fonamenta  en el seu article 2on., en la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna  com una i indivisible de tots els espanyols. Aleshores ja pot “bramar l’ase que no servirà mai per res i haurà de  fer màxim com aquell baturro que passava per el mig de la via del tren muntat en el seu ase  i sent a tocar el xiulet del tren i ell es limita a girar-se i contestar-li........:Chufla, Chufla, que si no  te apartas tu?.

Per què segons la seva fulla de ruta, per convertir a Catalunya en un Estat Independent el 2016, ha acorralat a ERC per tal de que l’acompanyi en la seva llista independentista, convocarà eleccions al començament del 2015  si Junqueras accepta la seva ofert, -que per cert en el seu míting del dia 25 el va escoltar la hora llarga que va durar, amb cara de circumstancies-  i el govern resultant en cas d’aconseguir majoria absoluta (sempre parlant de  miracles), negociarà  fins el final del 2016 la secessió  de Catalunya.

I amb  qui pensa negociar, amb alguna paret? o voldrà fer l’homenet com el pobre Lluis Companys el 6 d’octubre del 1934, que també va voler proclamar unilateralment la República  Catalana Independent i que com tots sabem li va durar solament tres o quatre hores i ell i el seu govern foren condemnats a 30 anys de presó i si compta amb l’ajuda dels Mossos d’Esquadra, ja sabem que li va contestar el seu cap quan en Felip Puig era Conseller d’Interior que  va dir infantilment:És que jo compto de que els Mossos d’Esquadra, en un cas així, ve ens ajudarien. I la contestació del mateix:Aquesta de cap manera es la feina dels Mossos d’Esquadra.

I malgrat de que els tres querellats diuen que estan del tot tranquils sobre els  resultat final de la querella, sabeu a quins advocats ja han anat a consultar-lis?

Amb en Pau Molins, quin bufet defensa a la Infanta Cristina, Cristobal Martell, advocat de Jordi Pujol i família, Javier Melero, advocat  de càrrecs de Convergència imputats i Rafael Entrena, catedràtic de Dret Administratiu, el que sembla demostrar de que malgrat les seves manifestacions tant i tant optimistes, la processó va per dins.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

1397-EN EL MÍTING DEL DIA 25, A L’ARTUR MAS SE LI HA V IST EL LLAUTÓ

I a la vista de l'apoteosi final i aplaudiments del 100% dels assistents al acte, sabeu que m’ha recordat? doncs  els discursos habituals del Caudillo davant dels seus Procuradors a Corts, la majoria anomenats a dit o que haguessin demostrat de que eren totalment addictes al Glorioso Movimiento Nacional.

Per què després de fer volar coloms, amb la seva seguretat absoluta de que una cop Catalunya aconseguís la seva recent  i actualment tant desitjada independència, els catalans viuríem com  Alicia en el País de las Maravillas, quan tots sabem que des de que ell ens governa, som la Comunitat  Autònoma més endeutada de tot Espanya, la que paga els impostos més elevats i la que ha sofert més retallades i mentre està parlant de miracles i com és poder aconseguir aquesta impossible fita, ningú es recorda ni comenta res de tot això.

Ha confirmat el que ja ens va assegurar fa temps, de que si s’aconseguís la independència  de Catalunya, ell ja no es presentaria com a President de la República Catalana, cosa molt lloable per la seva part, sinó fos de que a partir de aleshores i com a ex President de la Generalitat i de forma vitalícia, ja començaria a gaudir de totes les mamandurries que tots coneixem i de bell antuvi i que ja tenen actualment tots els altres “Ex”, tret del ex Molt Honorable i per els motius per tots coneguts.

Després, de que el nou govern, no seria de cap manera dels dirigents dels partits polítics soberanistes, sinó dels millors ciutadans de Catalunya, o sigui més  o menys, tal com ja va prometre si guanyava les eleccions, de que el seu govern seria també el dels millors i si els seus Consellers i començant per l’inefable Quico Homs, ell considera de que son els millors, Bona Nit i tapa’t.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

dimarts, 25 de novembre del 2014

1396-EL 64,3% DELS CATALANS, NO VOL LA INDEPENDÈNCIA

O sigui que “només” un 35,7% la vol, sinó que creuen de que la solució passa per una reforma constitucional en clau federal i a més a més aquesta formula, sedueix també a la majoria  dels votants dels dos principals partits nacionalistes.

 I no ho dic jo, sinó que ho demostra fefaentment, la 2ª entrega de la enquesta de SIGMA DOS en la que el 54% dels enquestats considera de que el succedani de consulta del 9-N,  no va tenir les suficients garanties democràtiques.

I que malgrat els ja dos anys que tant CiU com ERC i després de una campanya independentista de màxima mobilització  en la que els soberanistes  han posat tota la seva empremta amb agitació al  carrer i utilitzant tots els seus recursos, fins i tot institucionals al seu abast, que proposen la ruptura amb Espanya com a única solució al laberint català, sorprèn  de que el bloc independentista de CiU i ERC ben poca cosa augmenta, ja que només  creix un 1,5 punts  amb  respecte al resultat de  les eleccions  del 2012 i en el context de la màxima mobilització, del 44,4 han passat al 45,9  o sigui  que de cap manera aconsegueixen encara  majoria absoluta.

I  malgrat de que la esmentada “consulta”, no ha sortit del tot malament amb en Mas, doncs ara i segons aquesta enquesta supera lleugerament CiU a ERC,  però mai tant com ell pretén amb la seva fatxenderia actual de pìnxo, doncs passaria del 30,7 obtingut en les darreres eleccions del novembre del 2012, que ja va perdre 12 diputats i ara en tornaria  a perdran alguns més, al 23,8.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà  

1395-L’AJUNTAMENT DE BARCELONA S’HA COBERT DE GLÒRIA

Comandat per el Marco Polo, català, en Xavier Trias, recentment batejat així, degut als seus habituals viatges a Ultramar  i  acompanyat per una tripulació  de com amenys 18 persones i aixó si,  sempre per compte de l'Estat (Català?).

 Perque ara resulta que s’ha descobert que el finançament  per l’embarcador de grans iots de la capital catalana, s’està finançant amb diner blanquejat, segons el president de la Oficina Antifrau (OAC) Daniel de Alfonso i els vots de la oposició han obligat a entregar tota la documentació de la reforma del Port Vell i que obligarà al govern de BCN a explicar l’avanç de la investigació mensualment, doncs aquest va quedar mut, a través del regidor  de Urbanisme  del Consistori, Antoni Vives i home fort de'n Trias i valedor poític de la marina de luxe i al mateix temps vicepresident  de l'Autoritat Portuaria de Barcelona, que va tenir la oportunitat de defensar el seu projecte estrella de les conclusions fiscalitzadores depenent del Parlament, que només va callar  i suportar com la oposició en bloc li recriminava  el mal sevei que la opacitat  de l'executiu de  Barcelona, estava fent al bon nom de la ciutat, doncs segons informs d'Antifrau, desvetlla  l'existencia de “fons de societats radicades en paradísos fiscals i quin origen es del tot desconegut.”

 I el govern de Barcelona ha passat  de la negació al silenci, malgrat de que  ha hagut d’admetre que la concessió de la marina, s’havia comprat  desde el paradís fiscal de Xipre.

 És  el que jo he dit sempre, de que en la clase política actual, no  ni ha ni un pam de net! I després, encara es sorprenent de la pujada meteòrica de Podemos.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

dilluns, 24 de novembre del 2014

1394-ELS PEDERASTES DE L’ESGLÉSIA DE GRANADA

I es el cas tropecientos i si aquesta vegada ha portat tant enrenou, es únicament per què un dels afectats s’ha atrevit a posar el seu cas en coneixement del Papa Francesc.

Ara be, aquest bon Sant Pare ja es va pronunciar fa  molt de temps i tornant de un seu viatge a Terra Santa que ja va dir taxativament: El celibat  NO es norma de fe, el que sembla que vol dir de que per el dia de demà, ja ha obert una escletxa sobre aquest espinós tema.

Aleshores, per què conservar aquesta relíquia tant antiquada i sobretot tant antinatural. Quan Nostre Senyor va crear l’home i la dona i fer-los diferent en el seu sexe, segurament que ho devia fer per un motiu importantíssim i que si no ho recordo malament ja en parla la Bíblia amb el seu  Creced y multiplicaos i que la Església Catòlica sempre n’ha fet el  seu cavall de batalla.

L’Església Romana exigeix el celibat al seu clero: La Església Primitiva mai va prohibir el matrimoni al seu, doncs la majoria dels Apòstols eren casats.

I en la Església Ortodoxa, fins avui dia, els Sacerdots  i Diacs poden ser casats.

I des de quan es va implantar aquesta rucada?, doncs se la va treure del seu caparronet  el Papa Siricio el segle IV al Concili d’Elvira i jo crec i sempre al meu modest criteri, de que una llei implantada  per un home, per molt Sant Pare que fos i amb tot el meu respecte, la pot anul·lar totalment un altre Sant Pare i  crec de que el més adequat, seria  l’actual Papa Francesc i que es deixés com optatiu.

Com aclariment, les Esglésies Ortodoxes provenen de les comunitats cristianes inicials fundades en regions del Mediterrani oriental, pels apòstols de Jesús, Sant Pere va anar a Roma,   però els altres apòstols es varen repartir per altres zones geogràfiques.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

Aquest escrit ha sortit publicat a EL 9 NOU de Vic, el 28/11/2014

1393-EL QUE ENS ESPERA AMB LA INDEPENDÈNCIA

Volkswagen de moment posa el fre a la seva aposta per Catalunya degut al sobiranisme  i davant de la incertesa política, fomentada per la Generalitat, degut als esperits de fa quatre dies que se li han despertar de cop  amb en Mas, que al final i com  tots sabem, acabaran en el pedregar.

La fàbrica barcelonesa continuarà amb la producció que encara te planificada,  però el grup alemany  no clarificarà les inversions futures, que en canvi si que ja ha fet en altres plantes  de la companyia.

De moment, Martorell ha perdut i a favor de la República txeca,  la producció del model tot terreny que estava basat en la plataforma del Seat Leon, quan la planta catalana, es una de les més eficients.

En el moment de la seva obertura l’any 1993, es considerava la fàbrica més moderna del grup i amb capacitat per la producció de 500.000 unitats amb tres torns diaris. Compte amb 11.500 empleats directes  i altres 46.000 indirectes repartits per tot Espanya. Aquest any havia ampliat la plantilla amb 550 treballadors temporals, per reforçar la producció dels Seat Ibiza, Leon i Audi Q3.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà 

1392-L’ARTUR MAS, EL POLÍTIC MENYS VALORAT DE TOT ESPANYA

En un enquesta publicada avui de Sigma Dos i entre 10 líders polítics, resulta que el nostre President de la Generalitat, es el que tanca caixa i amb la minima  puntuació aconseguida de 2,4, quan fins i tot  en canvi el desprestigiat Mariano  Rajoy, aconsegueix un 3,6, l’Albert Rivera un 3,9, la Rosa Díez un 4,1 i l’Iñigo Urkullu del PNV, 2,9. Però cap dels 10 arriba ni tant sols a l' aprobat, doncs el nº 1 en Pablo Iglesias de Podemos, només obtè  un  4,4.

I tot això en Mas, després del seu punt d' homenet, en el seu suposat, èxit del 9-N.

I aquest bon home és el que ens ha de portar a la independència de Catalunya? Muy largo me lo fiais!.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

diumenge, 23 de novembre del 2014

1391-DE PAGAR TU A PAGAR JO.

Asseguren de que en Xavier Trias, alcalde de Barcelona, ha esmerçat mig milió d’euros en viatges a Miami, Medellín i  Rio de Janeiro i  amb una comitiva de 18 persones, per compte de l’erari públic.

O sigui que això demostra fefaentment, de que gastar-se “només” 150.000 euros per la publicació  de un “llibre blanc” sobre la independència de Catalunya, només va ser que un pecatto minutti.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

1390-EL QUE PUBLICA UN DIARI DE L’ALTIPLÀ

La frase de la Joana Ortega. “cada vegada ens empenyen més fora d’Espanya”

La resposta de la vicepresidenta de la Generalitat a la querella  contra ella, l’Artur Mas i l’Irene Rigau,  per desobediència i altres tres delictes, denota molt de cinisme, un afan victimista i la intenció  de incitar a la rebel·lió als catalans.

Ha estat la Generalitat la que ha incomplert la llei,  al convocar i permetre una “consulta”, prohibida previament per el Tribunal Constitucional.

I la Fiscalía ha complert amb la seva obligació en presentar la querella. Ortega només fa que demagògia. Quelcom impropi de una representant dels ciutadans.

Ni quito ni pongo Rey.......pero ayudo a mi señor!, frase que va pronunciar  en Duguesclin, segons la història, quan es fotien hòsties el Rei de França Francisco I, amb el de Navarra i que el va ajudar al seu Rei, a pujar a sobre un de l’altre.

PERE PI CABANES

Sant Hipólit de Voltregà

1389-L’ARTUR MAS, JA SABIA A QUE S’EXPOSAVA

Si  no atenia la sentencia del Tribunal Constitucional en sentit negatiu, de que lo que ell volia organitzar com a referèndum, consulta o l’altre nom que ell al final  li va donar, per veure si “colava” per intentar burlar l’esmentada sentencia.

I ara que no ens surtin aquests que sempre busquen tres peus al gat, de que la obligació  del Tribunal era de fer saber amb en Mas al que s’exposava, si no ho complia, per què aplicant aquesta mateix regla de tres, si a mi un  Mosso d’Esquadra em posa per exemple, una multa de circulació, sempre també podria donar la excusa, tant pueril, de que jo no ho sabia que per aquest motiu  em podien multar i jo sempre he sentit a dir de que les lleis s’han de complir, malgrat de que s’ignorin.

I al meu modest criteri, ha donat un  molt mal exemple als catalans i és de que com a President de la Generalitat ell hauria de ser el primer en complir les lleis, doncs a  mi moltes de les que ell ha  decretat, tampoc han estat del meu grat i en canvi les he tingut de acceptar, per què ell sempre ha de tenir en compte de que les Comunitats Autònomes son “només” que unes simples Delegacions del Govern Central i no poden pas fer mai el que amb  elles el hi semblin, com ha volgut intentar en Mas.

I crec de que també potser va voler fer una mica massa el pinxo, sobretot en el moment de votar i al tenir al davant les càmeres de la Tele, doncs va fer una mica massa de comèdia amb les seves poses teatrals i sobretot provocatives, ensenyant a tort i a dret, com introduïa la seva papereta dins del sobre i conforme l’introduïa dins de la urna.

I si s’han querellat contra ell i dues més, no ha estat, com ara ens vol vendre la burra, per només posar unes urnes al carrer.

Després de tot em de reconèixer o recordar, de que en Mas es independentista, només  de fa un parell d’anys i que ha intentat pujar al carro del èxit que va tenir la Diada del 2012 i així mentre parlem d’això que actualment és del tot impossible, la  independència de Catalunya, no ens recordem de que ell i des de que ens governa no ha resolt ni un, dels problemes reals que ens afecten als catalans.

PERE  PI  CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

dijous, 20 de novembre del 2014

1388-A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA LI SOBREN TANTS DINERS, QUE NO SAP QUÈ FER AMB ELLS.

Resulta que l’Ajuntament de Barcelona no pot fer més barat el preu del transport públic, perquè… (poseu-hi aquí les excuses polítiques que volgueu) però:
Sí que en té per a rebentar-se’ls en publicacions independentistes (és aquesta la missió d’un ajuntament? No hi ha problèmes reals més perentoris per a resoldre pels barcelonins?). Ara mateix, ha finançat una publicació intitulada “Llibre Blanc sobre la Independència”, o quelcom similar. Resulta que a l’Excelentíssim sr. Trias, li vàren pressupostar la despesa en un màxim de fins a 50.000 €. Aquí hi participaríen 148 autors dels articles i les il·lustracions, AixÍ com també traductors (s’ha editat edicions en català, castellà i anglès !) . La publicació ha generat una certa controversia, perquè hi ha un article que proposa Manresa  com capital de la Catalunya independent !
Bé, doncs el tema ha acabat costant 156.000€ dels impostos dels barcelonins, és clar. I és que posar a metges dirigint Comunitats autònomes (ex molt honorable Pujol), o ni tan sols gestionant ciutats grans, com és ara Barcelona (Exc. Sr. Trias), sense que hagin demostrat previament que saben administrar els recursos, ja hagi sigut en el sector privat o en el públic, la cosa no va. Els calers es dilapiden. I si duren molt, porten a la ruïna. Ja es veu.
Com no es canvii la cosa, i per arribar a dalt en la política, es trii la persona que sàpiga començar des d’una alcaldía de barri, posem per exemple, i la treguI amb èxit, i d’aquí cap amunt, d’una ciutat petita, después mitjana, per acabar en una de gran (això els que més valguin). I d’aquests, no sería descabellat escollir al que s’hagi destacat amb més eficàcia en la gestió econòmica-administrativa, per a presidir una comunitat autònoma o, fins i tot, el govern de la Nació. Això passa, per exemple, als Estats Units. Tothom qui vulgui, es pot presentar per a presidir la Nació Americana, però sempre surt algú que hagi sigut abans Governador d’un dels Estats constituents. Un mal Governador, no arribarà mai a President de la Nació. Perquè "ja el coneixeràn els ciutadans pels seus fets".
Doncs dic que, si no es fa quelcom com el que he descrit aquí, d’ara endavant, i sigui Catalunya independent o no, mai no arribarem a l’excel·lència en la gestió pública, i els diners dels impostos dels ciutadans aniràn dilapidant-se sense remei. Per a ocupar una alcaldía, es necessita una persona, ja sigui home o dona, que ja hagi demostrat als ciutadans, que sap còm optimitzar els recursos públics, no que n’aprengui quan arribi a l’alcaldía, finançant-se el seu aprenentatge a costa del poble (a vegades són tan soques, que no n’acaben d’aprendre mai!). Si no ho fem així, els càrrecs polítics de responsabilitat del país seguiràn estant dominats per negats, graponers, talòssos i  obtusos.

JORDI PI SOLSONA
(el fill del meu pare)
BARCELONA – SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ

dimecres, 19 de novembre del 2014

1387-EL CONGRÉS NO DONARÀ COMPTE DELS VIATJES DELS DIPUTATS

Es sabrà el cost global dels desplaçaments, però mai a on, ni a on va cada parlamentari,  segons una  nova  normativa i com sempre, aprovada per ells mateixos. Però aquesta trepa mal anomenada Pares de la Pàtria, qui es consideren que son?, segur de que tots ells es pensen de que Espanya es el seu “cortijo” particular i a on es creuen de que ells hi tenen carta blanca, per què ja es curull del desvergonyiment, de que les cites amoroses, com per exemple la de Monago, president de Extremadura a Canàries, les hagi de pagar jo amb els meus impostos.

Quan jo festejava i com sigui de que la meva promesa i fins que no ens varem casar, ella vivia en un poble diferent el meu, les meves despeses de desplaçaments, sempre  me les vaig tenir de pagar jo de la meva butxaca. Aleshores per què ells no poden fer el mateix?. Per aquest motiu,  una nit d’estiu sense son, parodiant a Shakespeare, jo ja vaig escriure això:

EL  CONGRÉS   DELS   DIPUTATS,   NO   SERVEIX   PER   RES

Com tampoc els SENADORS. Només cal visionar el denigrant i vergonyós acte de cada ple, a on la majoria de diputats, un fa la becaina, l’altre fa burilles, l’altre parla per el mòbil, l’altre mirant el   diari i a la que acaba de “llegir” la dècima el president del govern hi ja ha contestat el cap de la oposició, a totes les senyories els hi ve de cop una necessitat fisiològica i foten el camp esperitats i ja no tornen a entrar fins a la hora que quina seva única missió es veure quin dit aixeca el seu portaveu, per saber que han de votar i ja vareu observar que va passar, quan una vegada el del PP es va equivocar de dit i 9 diputats varen votar el que de cap manera  tenien de votar i per tota aquesta feina tant i tant feixuga, han d’arribar a cobrar els seus quantiosos emoluments, apart de les moltes mamandurries que ells mateixos s’han auto assignat, com la d’avui esmentada?.

Us imagineu per exemple de que en una empresa privada de uns 350 empleats, que de cop i de volta el 95 % dels mateixos abandonessin el seu lloc de treball, que passaria ? doncs suspesos de sou i de la seva col·locació i en canvi en el Congrés, el seu President el senyor  Jesús Posada, no te ni agalles, per fer-los posar firmes com quan fèiem la mili i sabeu en que perd el temps el mateix?, doncs mireu que va dir ”que mentre el ple de la Cambra estigui reunit, no hi pot haver manifestacions  als voltants, perquè això pot influir d’alguna forma en les decisions dels diputats”.

Però en quin país viu aquest bon home? des de quan ha vist que cap diputat ha pres mai cap decisió pròpia, si no únicament  seguir sempre  “la Voz de su Amo” i esperar el dit que vegi aixecat i això si, sobretot aplaudir de tant en tant i amb tota la seva energia, el CD que els hi ha ofert el seu president.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà  

dilluns, 17 de novembre del 2014

1386-NOTICIES FRESQUES DE CATALUNYA

Segons una enquesta de un diari del altiplà, el 76,30% dels catalans que no varen anar a votar el 9-N, haurien votat que NO.

Esgarrifeu-vos, el president que cobra més de totes les Comunitats Autonomes, tenim el trist privilegi de que és el català, només, 144.030 euros anuals. Al llegir-ho suposo que els pobres que cobren el subsidi de  400 euros mensuals (això els que el cobren, i no els hi ha retirat per “manca de calers”, perquè ja sabem que la nostra flamant Generalitat només té calers pel que volen, per les altres no, “la culpa és de Madrid”) i de que amb aixó han de arribar a final de més, se’ls hi deuen remoure les tripes.

Es clar que l’Ex Molt Honorable, quan va debutar de president de la Generalitat, ja ens va prometre que els catalans, mai pagariem impostos més elevats que el restant dels espanyols i es ben veritat perquè Catalunya també som la Comunitat amb  els impostos més elevats i amb moltes menys prestacions que les altres. Però en canvi es va descuidar d’ informar-nos, de que el president seria el que cobraria més de tot Espanya.

I el periodista en Jaime Peñafiel, també ha donat el nom i també en un diari de l’altiplà, de la “fulana” del mateix, Maria José Bargallo. Aixó si que es el que menys m’hauria esperat, tan católic i a més a més, amb  7 fills. I això que la Marta ja ho sabia i de vell antuvi, de que ell ja li havia assegurat de que el seu amor se’l tenia de repartir entre ella i Catalunya.

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

divendres, 14 de novembre del 2014

1385-EL TIMO DEL PREU DEL BARRIL DE PETROLI

Resulta que de 115 $ que pagava el govern espanyol per cada barril de petroli que  importava, actualment l’està pagant a 78,60 $ o sigui que te un estalvi del 31,6 % $, el que representa de que s’ha estalviat al voltant dels 8.000 milions d’euros, segons ha informat el  ministre d’Economia, Luis de Guindos.

Ara be l’usuari, de debó hi ha notat quelcom al anar a repostar a les gasolineres?, doncs jo crec que la rebaixa ha estat irrisòria o millor dit, ridícula, per què únicament han rebaixat 13  céntims la gasolina i 8 cèntims el gasoil.

I sabeu del per què el govern no hi posa ma en aquesta martingala de les petroleres,  ni pensa tampoc fer-ho en el futur? doncs per què tots sabem de que  més del  50% del preu de venta dels carburants son impostos i lògicament, quan més cara es ven la gasolina, el gasoil o el gas, més ingressos per aquest pou sense fons, que és actualment el govern del PP.

PERE PI CABANES
Sant Hipòlit de Voltregà

dijous, 13 de novembre del 2014

1384-NO HAY PEOR SORDO, QUE EL QUE NO QUIERE OIR

I dic tot això, per què ara son la 1,15 de la matinada, que he estat visionant el programa de TV1, EL DEBATE  i entre els invitats hi havia, una senyora del PP i una altre del PSC, el director de EL MUNDO i un de EL PAÏS i a més a més, hi havia en Campuzano de Convergència i en Bosch de ERC i ha estat curiosa la unanimitat de criteri dels dos sobre el mateix tema, que com  que el 9-N va guanyar per majoria absoluta, els que volem la independència de Catalunya, en Rajoy per c.......ho ha de permetre.

El que lliga perfectament amb lo mateix que ha escrit en Jordi, el meu fill, en el seu article anterior, sobre “Como mentir en estadisticas”, doncs es veu que cap dels dos encara no s’ha assabentat  de que únicament varen votar el 9-N i a favor de la independència de Catalunya, un 29% 1.806.336 del cens oficial de votants a Catalunya, que som 6.228.531,  ignorant el 71% restant, que  de cap manera no varen voler anar a fer els ninots al so dels timbals i platerets per part del recent independentista de  nuevo cuño, tal com s’ha declarat per fi en Mas, doncs només fa que uns dos anys que oficialment així se hi va declarar, com també tant per part d’en Pujol, com de Convergència, que mai ho havien  estat de independentistes, ajudats per les  escolanetes de  la Forcadell i la Cases.
I si voléssin ser conseqüents amb els números, i fer-hi figurar el famós 81%, sense enganyifes, realment hauríen de dir:
“Els partidaris del SI a la independència han estat el 81% del 35% (número de votants), en números rodons, del cens oficial de ciutadans de Catalunya  susceptibles de poder votar ” (i d’aquí els hi sortiría el conegut 29%, com no podría ser d’altra manera)

PERE PI CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

dimecres, 12 de novembre del 2014

1383-A VOLTES AMB LA VOTACIÓ DEL 9N I LA COMUNICACIÓ DE RESULTATS ENGANYOSOS

Finalment ha resultat que el número de catalans partidaris de la independencia de Catalunya, és de 1.806.336 persones, només un 29% del cens dels ciutadans de Catalunya amb dret a vot, que aquesta vegada han estat els majors de 16 anys, inclusivament, i que són 6.228.531. Res a veure amb el flamant 81% exposat en els mitjans de comunicació.
Sobre aquest tema, hi ha un interessant llibre, ja antic, però que no ha perdut actualitat i es seguéix editant, que es diu “Cómo mentir con Estadísticas” de Darrell Huff (no hi ha traducció al català), molt apreciat per polítics, oradors, propagandistas, demagogs i presentadors dels mitjans de comunicació com la premsa, radio i TV en general. I és que els titulars sensacionalistes venen més.
Quin secret coneixen aquestes persones, que desconeixen el comú dels mortals, però que  els impulsa a creure, sense contrastar, les informacións que aquells els dónen?
Un és que la informació presentada en un mitjá públic, com pot ser una televisió, o un escrit en un diari, posat amb un tipus de lletra destacat, és espectacular i impressiona a la gent, impulsant-los a creure en el que hi veuen ja que: “els que publiquen coses en aquest mitjà han de ser experts que saben el que diuen”, pensen. Això és un sofisma i, realment, no vol dir res. Però els periodistes i comunicadors coneixen les tècniques necessàries per captar l’atenció de la gent cap al centre d'interés que ells volen. El fet de que una informació es publiqui en la primera plana d’un diari, no vol dir que, necessàriament, hagi de ser certa. Els diaris volen vendre exemplars i, en cas de que es descobreixi que una informació no s’ajusta a la realitat, en una altra edició la desmenteixen o la corregeixen, i tan tranquils.
La segona qüestió, i això és el que realment ignora el public en general, és “el llenguatge secret de les estadístiques”, tan atractiu pels que han de comunicar al public les dades “oficials” de qualsevol tema. Aquest llenguatge “especial” es fa servir com arma sensacionalista, per a inflar, confondre o, simplificar en excés les dades que s’han de donar. Perquè el que prima sempre, és l’interés polític del moment. És allò de El Gatopardo: “S’ha de canviar tot, perquè tot segueixi igual”.
En el cas de la votació del 9N, el diari ens diu que: LA INDEPENDÈNCIA S’IMPOSA AMB UN 81% DELS MÉS DE 2,3 MILIONS DE VOTS. Què és el que realment entén la gent? Doncs que un 81% dels ciutadans de Catalunya són partidaris de la independencia. Feu la prova. Però res més lluny de la realitat. Això no importa, la informació enganyosa ha estat donada. D'aquesta manera és com els polítics volíen que ho entenguéssim els ciutadans. De totes maneres, aquest estil sofístic d’informar sobre les conclusions d'unes estadístiques, no és exclusiu del govern de Catalunya, ja que el mateix fan les comunitats autònomes, el govern central… i els polítics en general, siguin del país que siguin. Cal presentar-ho tot de la manera que els sigui més favorable. La veritat, no importa si és contraria als resultats que volen obtenir. Fixeu-vos-hi a partir d’ara.
Bé, però la realitat és que només 1.806.336 ciutadans, s’han manifestat com partidaris de la independencia de Catalunya (Catalunya té més de 7,5 milions d'habitants en total). Podem suposar que aquests són tots, o la inmensa majoría, ja que la votació volía coneixer principalment aquest valor, el del número de catalans favorables a la independencia. Això és un 29% amb respecte al cens dels ciutadans. És important destacar que, LA BASE DEL CÀLCUL, HA DE SER SEMPRE LA TOTALITAT DEL CENS, I NO TAN SOLS UNA PART. Recordem que el cens de ciutadans majors de 16 anys és de 6.228.531 persones.

I l’altre 71% del cens? És de suposar que d’aquests, molt pocs, o cap, seràn independentistes, ja que els partidaris de la independència són els que hauràn tingut més interés en anar a votar, i estaràn dins del 29% esmentat. Per tant, el 71% seràn “els altres”.
I en quin cap hi cap, que un 29% de ciutadans, partidaris del que sigui, puguin obligar al 71% restant a ballar al so que ells els hi toquin? La Democràcia, bé o malament, es basa en majoríes. Per tant, sería més oportú pensar que, més aviat el 71% del cens dels ciutadans hauríen de ser els que imposéssin la norma d’actuació a l’altre 29%.
Encara em comentava un amic al que li vaig fer aquesta reflexió que, no, no, els percentatges s’havíen de calcular només sobre els que van anar a votar, excloent els que no van anar-hi. Rebatre això és molt senzill. Li vaig posar el següent exemple: “Imagina’t que en una votació en una població amb un cens d’un milió de persones amb dret a vot, només una d’elles va a votar, i ha de triar entre “SÍ” o “NO”, i ell vota “SÍ”. Llavors, el recompte donaría:
Número de vots favorables al “SÍ”: 1 votant
Número total de votants: 1
Per tant, el 100% hauríen estat favorables al “SÍ”.
Home, això és voler fer entrar un clau per la cavota. I els altres 999.999 ciutadans del cens? No compten per a res? Es veu que no. No interessen per als objectius dels convocants. Prenem-ne nota.
Això ha estat només un exemple de còm es poden utilitzar les estadístiques per a enganyar a la gent, a la manera com ho solen fer els polítics.

JORDI PI SOLSONA
(el fill del meu pare)
BARCELONA i SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ

dimarts, 11 de novembre del 2014

1382-CONEIXEM ELS NOSTRES LIDERS. LA HISTORIA NO CONEGUDA D' ARTUR MAS

Detrás del presidente de la Generalitat y de su actual giro hacia el independentismo hay una historia no contada de vida personal y política que explica algunas de las decisiones que ha tomado en los últimos meses.
Héroe o villano. Ángel o demonio. Líder o iluminado. Hay opiniones para todos los gustos. Depende de quien hable, el presidente catalán, Artur Mas, despierta sentimientos contradictorios. En las últimas semanas se ha convertido en la diana de la actualidad política al erigirse en el hombre que se ha empeñado en crear un Estado propio en Cataluña. A Artur Mas le pasó como a Saulo, que tras caerse del caballo se cambió el nombre por el de Pablo y se convirtió al cristianismo. La historia del político catalán, no obstante, le gana en etapas: al caerse del primer caballo, se afilió a Convergència Democràtica de Catalunya a comienzos de los noventa; al caerse del segundo, se cambió el nombre de Arturo por Artur en el 2000; y al caerse del tercero, liquidó el pragmatismo del que había hecho gala durante dos décadas y abrazó la fe independentista, convencido de que esa es la única solución para que su partido siga siendo hegemónico en Cataluña.
Ese convencimiento es el que le ha llevado a plantear un órdago al Gobierno de Mariano Rajoy al reclamar para Cataluña estructuras de Estado cuyo primer paso es la creación de una Hacienda catalana independiente de Madrid, “quiera o no quiera el Gobierno central”. El segundo paso es reclamar el derecho a decidir y, si cabe, plantear un referéndum independentista, a pesar de que las leyes solo prevén esta posibilidad con el permiso del Gobierno de Madrid. Un desafío que ha hecho saltar incluso a algunos militares, que ven con recelo los cantos de sirena independentistas que llegan desde el este del Ebro. Artur Mas, en realidad, siempre fue un tecnócrata y un pragmático. Cuando hace algo más de una década fue escogido por Jordi Pujol para ser su sucesor nadie imaginaba el cambio ideológico que iba a experimentar. Excesivamente tímido, su discurso carecía de la pasión que imprimía a sus discursos su antecesor. Poco a poco, fue puliendo su estilo. Durante años, visionó vídeos de Jordi Pujol y recibió clases de comportamiento ante cámaras y micrófonos, aprendió las técnicas del lenguaje gestual y corporal y finalmente se destapó como un orador eficaz y convincente, con muchas poses copiadas de Pujol y con algunos tics propios.
Por recomendación.
El hombre que ha puesto en jaque al Gobierno de Mariano Rajoy nació en enero de 1956 de una familia burguesa y católica, de misa dominical y veraneo en Fornells (Menorca) y Vilassar de Mar. Por eso estudió en el Liceo Francés y en Aula Escola Europea, para después licenciarse en Ciencias Económicas y Empresariales. También cursó estudios de Derecho, pero abandonó a mitad de carrera. El que con el tiempo sería presidente de la Generalitat no sintió ninguna vocación política temprana, aunque su padre, bien conectado con los círculos de Convergència, lo supo enchufar en el primer Gobierno de Jordi Pujol: habló con su amigo Francesc Sanuy, consejero de Turismo con el que coincidía de veraneo en Fornells, y puso a su hijo a trabajar para la Administración en 1982.
Sanuy confió en él y en dos años le nombró jefe del Servicio de Ferias, donde tuvo ocasión de conocer a Marta Ferrusola, esposa del entonces presidente Jordi Pujol. Por su labor en la consejería, también trabó amistad con el secretario general de Presidencia, Lluís Prenafeta. Cuando en 1986 Sanuy dejó el cargo, el nuevo consejero le ascendió a director general de Promoción Comercial, en sustitución de Francesc Granell, que fue llamado por Ernest Lluch para formar parte de la élite política española en la entonces Comunidad Económica Europea. Y así, con 29 años, tuvo el honor de ser el director general más joven del Gobierno autonómico en aquella época. ¡Y encima ni siquiera tenía el carné del partido!
Ello no fue óbice como para que Josep Maria Cullell, candidato a alcalde de Barcelona, le incluyese en las listas municipales de la capital catalana con el número 9, dejando su labor en el Gobierno. Pronto le encargaron la gestión del área económica del grupo convergente y él, fiel a su estilo, bordó la labor. Esforzado y cumplidor, tenía también una gran capacidad de trabajo y le recuerdan como extraordinariamente serio y recto.
En la política municipal estuvo nueve años. En 1991 se afilió al partido y en 1995 Pujol le llamó para ofrecerle el cargo de consejero de Política Territorial y Obras Públicas, de donde los dos últimos titulares, Josep Maria Cullell y Jaume Roma, habían tenido que salir tras sendos escándalos. No tuvo que esperar mucho para ascender en el escalafón: en 1997 Macià Alavedra cesó como consejero de Economía y Pujol pensó en él para sustituirle. A partir de ahí, su nombre adquirió un peso específico. Tanto que en el año 2000 fue el elegido para ser secretario general de Convergència. Por fin se había sentado a la derecha del Padre. Y poco después se creaba el cargo de conseller en cap (consejero jefe), por lo que pasó a ser una especie de jefe de Gobierno o primer ministro, situándose por encima del resto de consejeros. La suerte estaba echada. Fue en esa época cundo cambió su nombre de Arturo por el más catalán de Artur.
Los fracasos empresariales.
Esta trayectoria es, aproximadamente, la que recoge su biografía oficial. Pero se calla otros muchos datos, por los que pasa de puntillas. A finales de los 70, el entonces recién licenciado en Ciencias Económicas y Empresariales comenzó a trabajar en el grupo Diplomat, del que formaba parte la compañía Magomo, fundada por su abuelo y dedicada a la metalurgia y a la fabricación de ascensores. Cuando la división de la que formaba parte se trasladó a Madrid, dejó la compañía, que acabó envuelta en una grave crisis en el año 1979.
Tras su paso por la Generalitat, volvió a probar en la empresa privada. Era concejal en Barcelona y su actividad pública era compatible con trabajar en la empresa privada. Fue entonces cuando lo reclutó Prenafeta, en 1987, para incorporarlo como gerente de Vilassar Internacional, la sociedad holding del grupo peletero Tipel. Él sería el encargado de diversificar la producción del grupo hacia otros sectores. Estuvo hasta 1992 y la gestión fue un rotundo fracaso. Pocos meses después de dejar la compañía peletera, esta presentó suspensión de pagos con unas monumentales deudas de 8.400 millones de pesetas, cuando tres años antes tenía beneficios de 850 millones. Él siempre dijo que su cometido se circunscribía a Vilassar Internacional, pero en realidad el grupo se comportaba como si fuese una sola empresa con varias divisiones.
El diseño de la estrategia de Mas fue ciertamente muy ambicioso: Tipel y sus representantes -en muchas ocasiones el propio Artur Mas- tomaron contacto con el negocio inmobiliario a través de Inversiones C; en el sector del ocio, con la entrada en la empresa explotadora del recinto del Pueblo Español de Montjuïc y en otra del Port Vell de Barcelona; en el sector de la distribución, con la asociación en la cadena Orangután; en el sector vinícola, con la entrada en una empresa de cava; y en el sector asegurador, con la entrada en Iberia Seguros.
La amistad con Prenafeta y con Macià Alavedra, su antecesor en Economía, perduró en el tiempo. Tras destaparse el escándalo del caso Pretoria, en el que los dos prohombres de CDC fueron detenidos por supuesto tráfico de influencias, se descubrió que ambos mantenían contacto con la cúpula de CDC y, concretamente, con Artur Mas, a quien Prenafeta concertó una cita con el empresario de máquinas tragaperras Manuel Lao porque “quiere almorzar contigo porque quiere facilitar cosas, ¿me explico?”. Prenafeta había acudido a Mas en otras ocasiones para que le pusiera en contacto con políticos locales, ya que estaba haciendo negocios en las comarcas barcelonesas. E incluso ambos mantuvieron alguna comida con el empresario Lluís Casamitjana, propietario de la compañía Espais y también detenido en la operación. De las conversaciones entre Prenafeta y Alavedra se desprende que ambos estaban dolidos con José Montilla porque les había cerrado las puertas de la Generalitat, pero esperaban que, si Mas era elegido, las cosas iban a cambiar y tendrían más facilidades para hacer negocios. Al salir en libertad provisional (tras abonar una fianza de un millón de euros), Prenafeta llamó a Mas y le agradeció el apoyo que tanto él como el partido habían dispensado a los implicados de Convergència en la trama.
Entre amigos.
En Tipel, Artur Mas coincidió con otro joven economista también reclutado por Prenafeta y al que había conocido años antes: Jordi Pujol Ferrusola, hijo del entonces presidente de la Generalitat.
Una fuente convergente explica a Tiempo que “hay una generación de hombres de Convergència que han crecido políticamente juntos y que hicieron piña dentro de Convergència. Los Pujol, Felip Puig y Artur Mas formaron el núcleo duro de ese grupo, aunque sus posicionamientos en la actualidad estén más distanciados”. Y tanto es así que, poco antes de las últimas elecciones autonómicas, Mas recibió fuertes presiones para que las consejerías económicas no  cayesen en manos de ese grupo de incondicionales. El líder de CDC sucumbió finalmente a esos consejos y ello estuvo a punto de costarle un serio disgusto político, porque Felip Puig, que ambicionaba la Consejería de Política Territorial y Obras Públicas o la presidencia del Puerto de Barcelona, amenazó con abandonar el partido dando un portazo. De ahí que le ofreciese luego la Consejería de Interior.
Pero merced a sus relaciones hace veinte años no es de extrañar que luego, en 1993, Mas aterrizase en otra empresa privada, La Seda de Barcelona, un cementerio político donde Jordi Pujol colocó a algunos de sus pupilos. El presidente de La Seda era entonces Rafael Español, gran amigo de los Pujol y, señalan fuentes empresariales, muy bien visto por Marta Ferrusola. Es decir, con las mismas características que el propio Artur Mas. La esposa de Pujol, a pesar de que no se entrometía directamente en la labor de su marido, no se escondía a la hora de mostrar sus preferencias. Y estas iban en consonancia con la valía y el catalanismo de la persona en cuestión. Gran parte de los jóvenes valores que apoyaba eran, además, amigos de sus hijos.
Su primera novia...
En el terreno personal, su vida fue plácida. Aficionado a los deportes, cuando era adolescente jugó de delantero en el Junior de Rubí, donde le colocaron el apodo de Flecha negra por su velocidad. Pero también practicaba montañismo, pesca y, más tarde, navegación. Montse Novell, en su libro Artur Mas. Biografía de un delfín, relata que, tras acabar el servicio militar (hizo milicias, que acabó el 31 de diciembre de 1979 en el cuartel del Bruc, en Barcelona), asistió a la boda de un amigo y le sentaron en la misma mesa que una joven prima de la novia, Helena Rakosnik. Los dos estaban solteros y sin compromiso. Hasta aquel momento, Artur había tenido una novia formal, Margarita García-Valdecasas, hija del exrector de la Universidad de Barcelona y hermana de la que, años más tarde, sería delegada del Gobierno en Cataluña y ministra de Administraciones Públicas con José María Aznar, Julia García-Valdecasas, ya fallecida. Si la relación hubiese seguido adelante, probablemente la historia se hubiese escrito diferente y el joven economista no se hubiese afiliado nunca a CDC.
El encuentro con Elena Rakosnik, pues, fue crucial. Los dos jóvenes estuvieron toda la noche hablando... de pesca, deporte que a los dos les fascinaba. De hecho, en los 90, Artur Mas era un asiduo del Club Náutico de Platja d’Aro, a donde acudía los fines de semana con su familia. “Le llamábamos el Posturitas, por las poses de galán que hacía. En realidad, su físico era más de un artista que de un político y él le sacaba partido”, explica a este semanario un empresario con barco en Platja d’Aro. Paradójicamente, su esposa , a quien sus amigas conocían como Marilén, se cambió el nombre de Helena por el más castizo Elena y luego volvió a retomar el original. Ella también acabó afiliándose a Convergència en 1996. Ya entonces trabajaba como maestra en la escuela que Transportes Metropolitanos de Barcelona (TMB) tenía para los hijos de sus empleados. Cuando desapareció la escuela, fue recolocada en el departamento de Presidencia, en la gestión de marketing de la compañía.
El matrimonio (que ha criado a tres hijos y vive discretamente en la céntrica calle Tuset de Barcelona) tiene fieles amigos, casi todos de la órbita convergente. Xavier Trias, alcalde de Barcelona, es uno de ellos. El senador Jordi Vilajoana es otro. El exsenador Sixte Cambra, actual presidente del Puerto de Barcelona, otro. El actual vicepresidente del FC Barcelona, Carles Vilarrubí, otro. Todos llevan años veraneando en Fornells, donde además coincidían con un denostado personaje: Fèlix  Millet, el saqueador del Palau de la Música. Las relaciones de Artur Mas y Millet, sin embargo, no eran estrechas (con quien mantenía más lazos el mecenas era con Trias) e iban poco más allá de un saludo y un eventual piscolabis.
… y la ascensión de su esposa.
A nivel personal, sin embargo, hay dos episodios que, dicen en círculos políticos, molestan profundamente al president de la Generalitat. Uno es la implicación de su padre, Arturo Mas Barnet, muerto el mes de marzo pasado, en un escándalo financiero: en 2008, la Agencia Tributaria descubrió que en los años 90 había hecho un depósito de 500.000 euros en una cuenta del paraíso fiscal de Liechtenstein. La información llegó a Hacienda gracias a un disquete robado por un empleado del banco LGT. En 2010, no obstante, el juez Santiago Pedraz archivó el caso porque el fraude se había realizado entre los años 1997 y 2002 y, por consiguiente, estaba prescrito el delito. Curiosamente, mientras Artur Mas era consejero de Economía y conseller en cap, también era el beneficiario de ese fondo.
Otro asunto que ha provocado malestar al president han sido algunas de las informaciones que circulan sobre su esposa, Helena Rakosnik. La principal señal de alarma apareció hace un año, cuando la exmodelo Judith Mascó fue relevada como presidenta del Festival de la Infancia por la esposa de Mas. De hecho, durante la etapa de Jordi Pujol, la presidenta de este salón ferial de gran predicamento era Marta Ferrusola. Hasta que llegó el Gobierno tripartito y fue nombrada Mascó. Con el cambio de Gobierno, Convergència no perdió la ocasión de recuperar la plaza a las primeras de cambio. En círculos políticos y empresariales se criticó ácidamente la manera de echar fuera a la exmodelo para poner en su lugar a la esposa del nuevo president y ello ocasionó un serio disgusto a Mas.

Helena Rakosnik es también vicepresidenta de la Fundación Rosa Sensat, que preside la empresaria Rosa Tous. En ella está también, como miembro del patronato, Vicenç Mauri, amigo de Mas y nombrado asesor del president en materia empresarial en junio de 2011. Además de figurar en el Banco de Alimentos de Manresa, Rakosnik pertenece al patronato de la Orquestra Simfònica del  Vallès, junto a eminentes músicos como Josep Carreras, Antoni Ros Marbà y Lluís Claret, y empresarios de la talla del farmacéutico Joan Uriach o el consejero de Cultura, Ferran Mascarell. Y pertenece, asimismo, a la Fundación Instituto de Trastornos Alimentarios, donde coincide con la orfebre Pilar Garrigosa, cuñada de Pasqual Maragall. Esta fundación, que no había tenido ayudas especiales, recibió a principios de este año más de 400.000 euros de fondos públicos en forma de subvenciones, aunque durante la etapa del anterior Gobierno tripartito no había tenido ayudas oficiales. Una circunstancia que ha dado que hablar en algunos círculos políticos. 
27 / 09 / 2012 Revista Tiempo