dissabte, 31 d’octubre del 2015

2156-Detingut a Barajas un altre empresari pel 'cas 3%'

Dijous, 22 d'octubre del 2015

La Guàrdia Civil ha detingut aquest dijous a l'aeroport de Barajas procedent de Cuba Jordi Duran, directiu d'Urbaser, en el marc de l'operació Petrum III, que investiga l'anomenat 'cas 3%' sobre les comissions que suposadament van pagar diverses empreses constructores a CDC i la seva fundació, CatDem, a canvi d'obres públiques.
La seva detenció va ser anunciada ahir, juntament amb les del tresorer de CDC, Andreu Viloca; el director d'Infraestructures, Josep Antoni Rosell; el secretari del patronat de CatDem, Carlos del Pozo, així com una administrativa de CDC i sis empresaris més. Però no ha sigut fins avui dijous quan agents de la Guàrdia Civil l'han arrestat quan ha aterrat en territori espanyol.

La Fiscalia Anticorrupció investiga l'adjudicació pública el 2011 del servei de neteja i recollida d'escombraries del municipi d'Olot a Urbaser, filial del grup ACS, presidit per Florentino Pérez.

2155-ELS PUJOL VAN GASTAR MIG MILIÓ D'EUROS EN DIAMANTS, ENTRE ‘ALTRES COSES’

Els investigadors interpreten la compra de joies com a forma de blanquejar capitals

Els comptes reflecteixen desenes d'ingressos i pagaments d'inversors catalans

Divendres, 30 d'octubre del 2015.

Jordi Pujol Ferrusola va gastar prop de mig milió d'euros el 1999 en una coneguda firma de diamants de Nova York en quatre compres que fonts de la investigació policial sobre la família de l'expresident de la Generalitat interpreten com un mecanisme més dels utilitzats pel clan per al blanqueig de capitals.
La informació bancària remesa per les autoritats d'Andorra a la justícia espanyola dóna compte d'almenys quatre pagaments mitjançant transferències en dòlars a la famosa joieria William Goldberg Diamond Corporation, dedicada a la venda de diamants i articles de luxe, que dóna nom a un dels carrers de Manhattan. Les quatre transferències es van fer entre juny i desembre del 1999 per imports de 111.000 dòlars; 20.000 dòlars; 349.986 i 60.013 dòlars.
L'import total (541.000 dòlars, una mica menys de mig milió d'euros) pot semblar menor si es compara amb els ingressos de més de 47 milions registrats a la desena de comptes gestionats pels Pujol a Andorra. No obstant, constitueix una mostra més dels diferents mecanismes de blanqueig de capitals a l'abast de la família, segons fonts policials.

POSSIBLES VIES DE BLANQUEIG

La documentació remesa pels bancs d'An-dorra posa en evidència l'abundant gestió de diners en efectiu (ingressos en metàl·lic per més de 30 milions d'euros) en el període entre el 1990 i el 2002, així com la presumpta utilització d'entitats financeres pantalla, testaferros, societats interposades i paradisos fiscals per al rentat dels diners. S'investiga si l'origen d'aquests diners obeeix al cobrament de comissions il·legals a empresaris, cosa sobre la qual s'haurà de pronunciar el jutge de l'Audiència Nacional.
El que sí que reflecteixen els moviments comptables són desenes d'ingressos i pagaments a persones que -segons la investigació de la Unitat de Delictes Econòmics i Financers (UDEF) de la Policia Nacional- tenen «forts interessos empresarials a Catalunya» al participar en l'accionariat de nombroses empreses mercantils.

EMPRESA RUBAU TARRÉS I JOHN ROSILLO

Una de les quantitats identificades per la documentació bancària d'Andorra es refereix al pagament de 50 milions de les antigues pessetes a un compte a nom de José Rubau Bosch i Montserrat Vila Duch. Es dóna la circumstància que l'empresari és president de Construcciones Rubau Tarrés, adjudicatària de nombrosos concursos públics a Catalunya, entre els quals destaca l'ampliació del dic est del Port de Barcelona el setembre del 2011, juntament amb Ferrovial, Copisa i FCC. La licitació inicial del projecte va ser per 165 milions d'euros, encara que després es va intentar augmentar-ne l'import en 40,7 milions més.
Altres moviments bancaris tenen com a beneficiari el ja desaparegut Juan Manuel Rosillo, al capdavant d'algunes de les societats instrumentals dels Pujol a l'estranger. Conegut com a John Rosillo, aquest empresari mexicà es va introduir a Espanya representant la immobiliària Kepro per desenvolupar el barri de Diagonal Mar a Barcelona davant els Jocs Olímpics del 1992 i va ser condemnat per delictes de frau immobiliari.
MISTERIÓS SENYOR SAUMELL / De la desena de comptes a Andorra a nom de Jordi Pujol Ferrusola, la investigació policial considera clau el numerat com a 84400, que va estar operatiu entre novembre de 1995 i desembre del 2012. En un document manuscrit que la investigació policial atribueix al fill gran dels Pujol, es donen instruccions al gestor Josep Maria Pallerola perquè transfereixi quatre milions de pessetes a cada un dels seus sis germans (24 en total) i 23 milions més a un compte bancari a Andorra amb la indicació manuscrita: «CiV, a l'atenció del senyor Saumell». El cert és que és difícil distingir si la V de la sigla inicial és aquesta lletra o si és una U, cosa que es fa notar en l'anàlisi policial de la informació remesa per Andorra.

TITULARS DELS COMPTES


Algunes de les desenes de comptes dels Pujol a Andbank i després a BPA figuren a nom del primogènit Jordi Pujol Ferrusola i de la seva ja exdona, Mercè Gironès (a vegades de forma conjunta i altres, separada). Oleguer Pujol, benjamí del clan, també figura com a titular d'un compte després traspassat al primogènit. La mare de tots ells, Marta Ferrusola, apareix com a titular d'un compte del qual és apoderat el seu fill gran. Al capdavant d'un altre dels comptes hi ha Antonio Zorzano Riera, com a testaferro. Hi ha un manuscrit firmat per l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol Soley en què informa l'entitat bancària que ell és el verdader titular del compte 63810, tot i estar a nom del seu primogènit.

2154-EL SENADO PARARÍA EL GOLPE

Pedro Sánchez almorzó ayer en La Moncloa con Mariano Rajoy y Albert Rivera, parece que hizo lo mismo con el Ibex (que está al 100% con él). Susana Díaz exigía desde Sevilla la unión de los partidos democráticos para desactivar «el golpe de Estado». De fuentes cerca­nas a Ciudadanos surgió el rumor de que el candidato pa­ra sustituir a Artur Mas sería Junqueras, pero posterior­mente salieron los nombres de Romeva, Muriel Casals, Carme Forcadell, Germá Gordo y, por fin, saltó el nombre de la favorita: ¡Neus Munté!
Hay navajazos entre los insurgentes, especulaciones, reu­niones, mensajes cifrados, mientras el laberinto se hace cada vez más oscuro y sus pasillos más enredados. No se ve a un Teseo que siga el hilo del ovillo de Ariadna para acabar con el disparate catalán, ese extravio del inconsciente, el último fogonazo del odio y del esperpento ibérico, que se va agran­dando con el paso de las horas. El Gobierno no puede actuar por un laberinto oral; cualquier borracho puede decir «¡Viva la República!» y por eso no lo van a meter en la cárcel.
El plan del Ejecutivo se pondrá en marcha si, además de decir, hacen. Entonces recurrirán al Tribunal Constitucional y si los secesionistas insistieran en su actitud delictiva, actua­ría el Senado, que aplicaría algunos mandatos del artículo 155 de la Constitución. «Por fin, el Senado va servir para algo», le dice un político a otro. «Sí -contesta el otro-, a lo mejor para darle la mayoría absoluta a Mariano Rajoy». El 155 dice que si las instituciones de una comunidad incumplen las obliga­ciones que la Constitución impone o actúan de forma que se atente contra el interés de España, el Gobierno, con la apro­bación del Senado, adoptará las medidas necesarias para obligar a que se cumpla la ley, dando órdenes a las autorida­des de la comunidad autónoma.
La mayoría de los políticos de allí y de aquí esperan que ce­se la escalada de la tensión y que a prime­ros de año se llegue a un acuerdo con los secesionistas. Hay que apagar la candela. En otro tiempo hubo tensiones entre virre­yes y la Generalitat, las Cortes Catalanas fueron ignoradas por los monarcas.
Hoy ya no es Castilla aquel pueblo es­tepario que aterrorizaba a los catalanes. Almirall dijo que el castellano necesita tener ídolos a cuyos pies quemar incienso. «Por eso -escribe - Madrid es la ciudad santa, la Meca de la gente castellana que ordena sin más razón que porque sí». Pe­ro, ¿qué tiene que ver esta Castilla y la actual Cataluña -pobla­da mayoritariamente por descendientes de obreros emigran­tes- con aquella Cataluña acosada por el absolutismo? Ésta es otra Monarquía, otra población, otro momento.
Los que han desafiado al Estado democrático no se han comportado como verdaderos insurgentes, sino como robaperas (personas de poca calidad). Ahora caen en la cuenta de que por las buenas no se logra una independencia. Josep Rull lo ha reconocido a Carlos Alsina: «Conseguir la independencia no cabe en la Constitución».

RAUL DEL POZO

2153-EL JOC DELS DISBARATS, O QUI ELS ENTENGUI QUE ELS COMPRI

Doncs acaba d’entrar al Parlament, un pompós i draconíà escrit, signat per els de Junts pel Si  i la CUP, a on declaran solemnement de que volen trencar, però de forma immediata, tota  relació amb l’Estat Espanyol i que de cap manera acataran cap ressolució del Tribunal Constitucional, ni cap llei del Govern Central.

I en canvi posteriorment, ens surt en Rull de CDC i la Rovira de ERC, en que ens informen conjuntament, de que a les properes eleccions del 20 de desembre, es presentaran però per separat, els dos partits.

Aleshores jo pregunto, a que juguen? Si per un cantó no volen tenir cap més mena de relació amb Espanya, que hi  pinten aquests dos partits a unes eleccions generals espanyoles, que son únicament per anomenar a un nou govern o ells ja somiant truites, com sempre, ja tenen la convicciò absoluta de que les guanyaran i per majoria absoluta entre aquests dos partits i aleshores ells mateixos, unilateralment, es concediran, la independència de Catalunya?.

Ja diuen de que somiar no costa res…

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

2152-UNA ALTRA VEGADA, ‘TODO EL GOZO EN UN POZO’

Per si encara no s’hagin donat per assabentats els de Junts pel Si, amb el que ja fa dies que tant la Merkel com en Cameron, varen declarar taxativament de que una Catalunya independent, però unilateralment, mai  no tindria  cabuda a la Comunitat Europea, ara el Secretari General de la ONU i de Nacions Unides Ban Ki-Moon, aprofitant que ha estat uns dies a Espanya, ja que commemoràvem el 60 aniversari d’haver estat acceptats a la ONU i amb un perfecte castellà, ha contestat a la pregunta dels periodistes, sobre l’actual disputa  entre el govern de Catalunya i el d’Espanya i ell ha afirmat de que Catalunya, no està inclosa en el dret d’autodeterminació, ja que ell ha dit de què està degudament informat d’aquest delicat assumpte, doncs Espanya s’ha mantingut sempre  com un  Estat independent  i sobirà, incloent la Regió de Catalunya i per la qual cosa, va ser admesa a les Nacions Unides.

Quan es parla de autodeterminació, ha continuat, hi han certes àrees a on les Nacions Unides han reconegut aquest dret, però sempre, en els territoris sense govern, però jo no crec de que Catalunya pugui  estar inclosa  en aquesta categoria, doncs mai i fins a on arriba el meu coneixement, de que en l’Assemblea General, mai s’hagi produït cap debat sobre Catalunya, doncs en els territoris  no autogovernats, mai  hi ha estat inclosa Catalunya, ja que   a les Nacions Unides,  sempre es treballa  sobre unes línies mestres bàsiques, entre  elles,  la integritat territorial, la sobirania  i sobretot, les regles democràtiques.

Més  clar, l’aigua

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

2151-ADELANTE CON LOS FAROLES

Hemos alcanzado el punto tras el que no cabe sino avanzar. El desafío lanzado  por las fuerzas independentistas con carácter de ur­gencia -que esconde el deseo de los dirigentes de CDC de eludir cuanto antes las consecuen­cias de la acción de la Justicia española- es de una nitidez tal que reclama una acción inme­diata del Gobierno. Y no basta con que el pre­sidente anuncie que todos los recursos políti­cos y jurídicos están listos y preparados para ser puestos en marcha. Es imprescindible ac­tuar ya, respetando la ley, por supuesto, pero no escondiéndose detrás de consideraciones jurídicas exquisitas que lo único que harán se­rá paralizar la actuación del Gobierno.
Cataluña está metida ahora mismo en un huracán devastador en el que se mezclan la lo­cura colectiva de una parte de la población, la irresponsabilidad política de los dirigentes que han llevado a esa población al embeleco, una carrera temeraria hacia la destrucción del país y el descubrimiento de la más gigantesca red criminal de corrupción que apunta ya directa­mente a la Generalitat y a su máximo repre­sentante, Artur Mas.
En esa merdé están todos ellos metidos has­ta el cuello y han pensado que pueden escapar de su propia trampa embistiendo rápido, rápi­do, ahora que el Gobierno está casi en funcio­nes y las Cámaras disueltas, contra la unidad de España y contra la soberanía nacional, que es un patrimonio irrenunciable de todos los es­pañoles. Este es un hecho al que hay que en­frentarse inmediatamente y sin miedo.
El presidente del Gobierno debe saber que cuenta en este asunto con el apoyo de la in­mensa mayor parte de la ciudadanía. Y es exigiible que los líderes de la oposición manten­gan el respaldo expresado ayer por Sánchez y Rivera a la acción del presidente, aunque esa acción pueda suponerle a Mariano Rajoy un aumento de los votos en las próximas eleccio­nes, cosa harto probable si se decide a poner pie en pared de una vez por todas. Pero lo que está sobre la mesa es de una trascendencia que va mucho más allá del nombre y de la ideología de quien va a ocupar la Presidencia del Gobierno. Porque el desafío es a España y a todo aquel que ocupe el Palacio de La Moncloa en los próximos cuatro años. Y no hay respuestas intermedias a la secesión que aca­ban de poner en marcha esos políticos catala­nes que, no habiendo conseguido ni siquiera la mitad de los votos para respaldar sus pre­tensiones, carecen de cualquier legitimidad para una acción que, además, rompe la legali­dad por los cuatro costados.
El artículo 155 de la Constitución no está de­sarrollado, pero eso no puede ser un impedi­mento para salir al paso, cuanto antes y con to­das las herramientas, de lo que se anuncia co­mo una inminente sedición en cuanto el Tribunal Constitucional empiece a sancionar a quienes incumplan sus resoluciones. Adelan­te con los faroles, no hay otra salida.

 VICTORIA PREGO

2150-'SELFILUÑA'

ANTEAYER nació una república sietemesina y ridicula: Selfiluña. Fué proclamada por los representantes de menos de la mitad de los votos y un tercio del censo electoral de la región de Cataluña, parte del Estado Español desde que Hispania -en la que constituía la región Tarraconense- dejó de ser provincia romana y se constituyó en Estado visigodo independiente. Desde entonces, en todas sus guerras -civiles, sucesorias y exteriores- y en todas las revoluciones y transformaciones del proyecto común español, europeo y cristiano, Cataluña ha formado parte de España, como condados del Reino de Aragón, siempre como parte del proyecto de reconstrucción nacional de la Reconquista, y como parte la Corona de España que reunió las de Castilla y Aragón, hace cinco siglos. Con todos los españoles, luchó en la Guerra de la Independencia, alumbró el sistema constitucional en Cádiz, que proclamó la soberanía del pueblo español y luchó con y contra él, dividida en liberales y carlistas. Siempre como parte, nunca como todo.
Pues bien, sin alcanzar el tercio del censo ni la mitad de los votos en las últimas elecciones regionales, una señora con el españolísimo nombre de Carmen y apellidada Forcadell, comisaria lingüística de CDC -la banda de los Pujol, Mas y otros que  andaban entre policías por sus latrocinios- proclamó «solemnemente» el «inicio del proceso de creación del estado catalán independiente en forma de república». Y para solemnizar esa flatulencia se hizo un selfie no con el parlamento -roto- sino con los jefes de su partido, aunque el partido al que obedecen Junts peí Sí -CDC, su ERC y otros- es el anticapitalista, antiespañol y antieuropeo de las CUP. En rigor, al romper con la legalidad catalana, española y europea que sustenta su cargo, Forcadell  declaró a sí misma nula de pleno derecho. Selfie, luego nula.

En El Estadio del Espejo (y. Écrits) Lacan explica que el ser humano anticipa su maduración al reconocerse en el espejo aun sin tener dominio de su cuerpo. El niño bailotea ante su imagen, viéndose por primera vez como ser, aunque no sea del todo, de ahí que apoye su cabeza en el espejo y, al darse la vuelta, se caiga. De ahí también el conflicto entre lo imaginario y lo real que arrastramos toda la vida. El selfie, la foto, quiere asegurar una totalidad que no existe. Y garantiza el batacazo.

2149-AMB EN MAS, SE LI HA ESVALOTAT EL GALLINER

Doncs sis del seus Consellers, li ha  fet saber el seu malestar i li han reprovat fermament, de que hagués acceptat el redactat -per part de la CUP- tant draconià, del document que han presentat conjuntament al Parlament, els de Junts per Si, la CUP i els de Si es Pot quan aquest partit polític antisistema, ja els ha confirmat que de cap manera recolzarien amb en Mas, com a president de la Generalitat i després, per haver-se entrevistat i amb secret amb els mateixos i d’amagat, per tal de veure si ell personalment els arribava a convèncer.

I la seva única contestació i com a justificant només els hi va poder dir: Que m’esteu demanant noves eleccions?

El que s’arriba a poder fer i fins i tot de abaixar-se els pantalons, davant d’aquest minúscul partit, de que i amb  els seus minsos 10 escons, el poden fer ballar com un ninot i al seu so i únicament per tal de intentar poder conservar la menjadora i mamandurria que encara te actualment.

I pensar de que jo el vaig veure i sentir amb en Mas, quan en Cuní el va entrevistar el dia abans de les eleccions del 27-S i li va preguntar, “quines probabilitats creia que ell tenia de poder continuar estant  president de la Generalitat” i i ell i amb tota  la cara li va dir, el 100 per 100.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

divendres, 30 d’octubre del 2015

2148-LA GENERALITAT, UN ALTRE MES QUE NO POT PAGAR A LES FARMÀCIES

Per què ja els ha anunciat que te la caixa buida i el deute ja arriba als 330 milions d’euros i la broma ja fa quatre anys dura, de que les farmàcies han de fer, sinó de grat per força, de  “capitalistes” per compte  de la Generalitat i tot per obra i gràcia del Esperit  Sant.

O sigui de que sempre, hi han  diners per anar obrint noves ambaixades i que segons la pepa del Quico Homs, volen arribar, de moment, fins a les 50, inversió que jo sempre puc demostrar de que no serveix per res, tret de cobrir l’ego del nostre mai prou alabat president.

Hi va haver diners per muntar la costellada del 9-N, ni han també per tal de que tots els ex presidents, tant del govern com del Parlament, puguin cobrar cada més les seves sucoses pensions, més les mamandurries de la gran i fastuosa oficina amb secretaria a tota pastilla, el cotxe amb xofer, les escoltes etc etc, i segur que tant l’Executiu com tota la trepa de diputats, cada mes ells cobren religiosament, el que de cap manera s’han guanyat, con el sudor de su frente.

Ara be, jo de només de pensar-ho  ja m’esgarrifo, de si un  dia les farmàcies diuen, prou de fer el Pepet i es neguen ja a servir les receptes del Institut Català de la Salud, i els pensionistes que durant tants anys -en el meu cas vaig cotitzar 45 anys-  però amb la promesa de que al jubilar-nos, el govern ens facilitaria i de forma gratuïta i vitalícia, les medecines que per l’edat necessitéssim, cosa que ja no ho han complert els que ens governen actualment, doncs cada dia hi han més medicaments que segons ells, molts ja no hi entren i els altres em de pagar el 10%, si al final els haurem de pagar tots de la nostre butxaca, els que necessitem?.

I aquesta trepa, son els que ens volen portar a la independència, doncs fins ara, encara podien anar a pidolar al Govern Central, per tal de  que els anticipi i ampliï més, el ja fabulós deute que hi tenim, que per cert el tenen al “0”% de interessos, però actualment, ja no hi poden anar fins el gener del proper any i amb el  nou govern, i després del “paperot” signat per els de Junts pel Si i la CUP, entregat al Parlament,  en el que i entre altres bestieses si posa que de cap  manera volen pagar aquets crèdit, aleshores amb quina cara s’han de presentar a fer aquesta demanda?.

Per cert i segurament que degut al “fabulós” èxit obtingut per els de Junts pel Si en les eleccions del 27-S, per les properes del 20-D,  tant ERC, com  CDC, aniran  cada una sola apart i per el seu propi compte.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

2147-SEDICIÓN EN CATALUÑA

Se apagaron las luces de la legislatura. Dice un diputado, que ha dejado de ser­lo, que ésta ha sido una dictadura parla­mentaria, donde sólo era noticia lo que se decía en los pasillos. La legislatura se habrá apagado, pero «eppur si muove».
De pronto, la ley es el centro de la de­mocracia. Ayer, en una operación como las de Los intoca­bles, 200 chapas de la Udef registraron los domicilios del clan o el cártel de los Pujol. Entraron en el domicilio del pa­drino Jorge, don Julián el Traidor, en España; Bolívar, en Cataluña; y Trujillo, en los paraísos fiscales. Buscan el bo­tín oculto de la famiglia, el tesoro que largaron los arrepen­tidos, las amantes y los cómplices.
A la misma hora, Junts pel Sí y la CUP firmaban un texto para crear el Estado Catalán Independiente; pusieron en marcha la constitución de una república que desobedecería las leyes del Reino de España. Han propuesto nueve puntos para la desconexión. Junqueras, al que le puede caer el Gordo en Navidad, y Carme Forcadell, pensando en Mas, dicen que nadie es imprescindible ante la independencia.
Se ha iniciado la gran asonada. Ahora hay que esperar lo que va a decir el Estado español ante la sedición. Mariano Rajoy, desde La Moncloa, después de haber hablado con Sánchez y Rivera, ha prometido que frenará la provocación del Parlament. El secretario general del PSOE rechaza el pronunciamiento y no han llamado a Pablo Iglesias porque está, aunque no lo quiera, en el bando de los sediciosos.
El otoño de la incertidumbre acabará en las elecciones de Navidad, donde se configurará un nuevo bloque político. El Rey Felipe VI, que «está muy activo», llamará -posiblemen­te- a formar un Gobierno que saldrá de dos de los tres par­tidos; del PP, con unos 130 diputados; del PSOE, con unos 100; y de Ciudadanos, con más de 50. Lo de menos es quién forma Gobierno, lo importante es que un bipartidismo enri­quecido con Ciudadanos seguirá configu­rando el poder y defendiendo la unidad de España. Ese Gobierno tendrá la prime­ra misión: impedir que Cataluña se vaya, diseñar una línea roja para que no se pase más allá del «Estado asociado».
El bipartidismo era una fortaleza bien amurallada; aparecieron unos insurgentes que la atacaron, parecían capaces de abrirle una brecha y la abrieron. Pablo Iglesias declaró que Cataluña ha estado gobernada por co­rruptos que entregaron las instituciones a las constructoras. Luego armó una coalición de tránsfugas, que ahora se pasan a la república de Carme Forcadell.
El tiempo de las cerezas fue el estallido del 15-M, en recuer­do de la Comuna de París, cuando «el alegre ruiseñor y el mir­lo burlón estarán de fiesta». Montparnasse se transfiguró en Sol y los muchachos con locura en la cabeza quisieron cambiar el mundo. Fue muy corto el tiempo de las cerezas «cuando va­mos los dos a cortar soñando/ pendientes para las orejas.../ que caen bajo el follaje como gotas de sangre». Después, de entre las equivocaciones de Pablo, quizás la peor fue la de Cataluña.

RAUL DEL POZO

2146-CRIMEN ORGANIZADO

No es casual que la propuesta de resolu­ción al Parlament para iniciar el «proce­so de desconexión» con España se plan­teara precisamente ayer, poco después de que la Udef (Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal de la Policía), a las órdenes del juez de la Audiencia Nacio­nal José de la Mata, entrara en el domi­cilio de Jordi Pujol en el marco de una gran operación contra el «crimen organi­zado de carácter familiar».
Esa resolución era la que el presidente en funciones de la Generalitat tenía pen­sado presentar tras su investidura, cuya votación está prevista para el próximo día 9 de noviembre, aniversario del referén­dum farsa por la independencia.
Es relevante el hecho de que el citado documento, que debe ser aprobado en un pleno antes del debate de investidura, fuera entregado por Junts peL Sí (Jordi Turull -CDC- y Marta Rovira -ERC-) y la CUP (Antonio Baños y Anna Gabriel). Y lo es porque es la prueba de que el par­tido de extrema izquierda ha dado el pri­mer paso para colocar a Mas al frente de una Generalitat dispuesta a romper la le­galidad y a desafiar al Estado.
Hizo bien el presidente Rajoy en salir inmediatamente a contestar al desafío, respuesta para la que cuenta con el apo­yo de Pedro Sánchez (PSOE) y Albert Ri­vera (Ciudadanos), lo que significaría, se­gún las encuestas, un respaldo del 80% de los diputados.
Pero, ¿qué es lo que ha hecho a Mas al­terar el calendario inicial? ¿Por qué ha decidido dar luz verde ahora, antes de ser investido, a un enfrentamiento institucio­nal que puede acabar con su inhabilita­ción e incluso con la suspensión de la au­tonomía?
El presidente en funciones se sabe con el agua al cuello desde que se produjo la operación policial contra CDC que aca­rreó la detención del director general de Infraestructuras de la Generalitat, Josep Antoni Rosell, y la del tesorero de Con- vergéncia, Andreu Viloca. Justo el mismo día en que se produjo, el pasado 21 de oc­tubre, Mas estaba reunido con Jordi Pu­jol. Tampoco es casual.
Y no lo es porque la investigación del juzgado de El Vendrell ha sobrepasado ya el estadio del pago de comisiones de constructoras a ayuntamientos goberna­dos por CDC para llegar a la mismísima Generalitat gobernada por Mas, y tam­bién porque han aparecido datos que co­nectan a esta trama con la familia Pujol. Es decir, con el sumario que instruye el ti­tular del Juzgado número 5 de la Audien­cia Nacional.
En efecto, en la agenda electrónica de Viloca, incautada en el registro del domi­cilio del tesorero de CDC, aparece un pa­go de Xavier Tauler (consejero delegado de Copisa) a Jordi Pujol Ferrusola de 3,6 millones de euros.
A ese dato hay que sumar el ingente material llegado desde Andorra a consec uencia de la comisión rogatoria puesta en marcha tras la declaración de la ex no­via de Jordi Pujol Ferrusola, Victoria Al­varez.
Los datos en poder de la Udef demues­tran que el dinero de las cuentas, tanto de Pujol Soley como de sus hijos, no proce­de, como declaró el fundador de Convergéncia en el Parlament, de una heren­cia, sino del cobro de comisiones.
Según fuentes policiales, sólo en las cuentas investigadas en bancos de Ando­rra ha llegado a haber acumulado un to­tal de casi 40 millones de euros.
Lo inaudito es que, tras la declaración de Álvarez en la Audiencia Nacional, e in­cluso después de que EL MUNDO publi­cara los números de cuentas de la familia Pujol en Andorra, se han seguido produ­ciendo movimientos entre los distintos miembros de la familia y, lo más preocu­pante desde el punto de vista policial, ha­cia otros paraísos fiscales.
A fuentes del Gobierno les sorprende que no se hayan adoptado antes medidas cautelares contra Jordi Pujol Ferrusola, que se ha movido con completa libertad hasta ayer.
Según las mismas fuentes, Mas no sólo está preocupado por la implicación direc­ta de la Generalitat en el cobro de comi­siones, que luego eran desviadas a las fundaciones de CDC (CatDem y Fórum Barcelona) para acabar en el partido, si­no porque puedan aparecer nuevos datos sobre la cuenta no declarada que su pa­dre tenía en Liechtenstein.
Figuras destacadísimas del indepen- dentismo, como el propio Pujol, la fami­lia Sumarroca o el vicepresidente del Barga, Caries Vilarrubí, aparecen involu­crados en una trama de corrupción tan antigua como extensa. Todo el entrama­do creado en torno a Convergencia se viene abajo ahora en virtud de la investi­gación de dos jueces cuyos sumarios han acabado desembocando en el mismo si­tio: la todopoderosa familia Pujol.
Había que poner sordina al escándalo, ocultarlo con una operación política tan alocada como peligrosa.
Lo paradójico del caso es que los otro­ra odiados por la extrema izquierda Pujol y Mas se hayan tenido que echar en ma­nos de la CUP para taparse las vergüen­zas. A diferencia de lo que ocurrió con Banca Catalana, Pujol ahora no ha recu­rrido a la senyera, sino a la estelada; eso sí, con el puño en alto.

CASIMIRO GARCÍA-ABADILLO

dijous, 29 d’octubre del 2015

2145-EL PROFESSOR BERNARDOS, UN QUE TOCA DE PEUS A TERRA

L’he escoltat a la tertúlia d’en Josep Cuní a 8TV, hi ha dit unes veritats com temples, tal com és el mal exemple que és de que els de la CUP exigeixen, no complir cap llei del Govern Central, doncs aplicant aquesta mateixa regla de tres, els ciutadans de Catalunya i amb l’improbable cas de què arribés la independència, podriem fer exactament el mateix, amb les seves de lleis que podesin decretar i que no fosin del nostre grat.

Normalment en son sis, però per regla general ,ell i en contra els altres cinc, sempre ha estat un anti independentista, però mai ha fet volar coloms com acostumen a fer-ho els altres, sinó que ell sempre ho confirma i ho demostra amb dades concretes i avui ha assegurat de que l’Artur Mas i només per poder conservar el poder, s’ha convertit fins i tot en un bolxevic, que ja es el currull de la incoherència, ja que mès que riure fa plorar que per aquest motiu s’hagi emmerdat amb els de la CUP, un partit minùscul, antisistema i bolxevic i que se li va parar el rellotge el 18 de juliol del 1936, doncs es veu de que es creuen de que encara estem amb allò dels comunistes de, al burguès insaciable y cruel, no le des paz ni cuartel, per què encara recordo que despres de la mort del dictador Franco i va sortir de la presó en Marcelino Camacho, el fundador en la clandestinitat del Sindicat Comissions Obreres, un periodista li va preguntar, ja que segons ell tenia solucions per poder resoldre tots el problemes dels treballadors, per què no montaven ells, o sigui el seu sindicat, una empresa i ell i com a bon comunista va contestar de, que ell no podia admetre mai, la explotaciò de l’home, per l’home, quan jo crec de que encara es molt pitjor, quan l’home es explotat per l’Estat, tal com suceeix en els paîsos en que encara existeix el comunisme, com per exemple Cuba o Corea del Nord, a on l’home depend exclusivament de un funcionari polític, quan i de bell antuvi, tots ja sabem de que els únics que creen llocs de treball, son únicament  els “burgesos” i que ja m’agradaderia a mi saber exactament, el número de militants que realment poden tenir els de la CUP, que per haver aconseguit el 27-S, 10 diputats, facin ballar com un ninot, i que aquest ho admeti com el més natural del mom, amb un partit més aviat burgés, com sempre ha estat CDC, que en tenen 62.

I al meu modest criteri, el que els ha acabat de desqualificar del tot als de la  CUP, es haver pres part en la manifestació a on s’exigia la llibertat dels anarquistes detinguts, ja que estant acusats per el jutge, de ser “possibles” terroristes.

I jo quan sento parlar encara de anarquistes m’esgarrifo, doncs sempre em venen a la memòria el que vaig viure quan els de la FAI, (Federació Anarquista Ibérica) varen ser els veritables autors del 99% dels assassinats que es varen produir després del 18 de juliol del 1936 a Catalunya i a l’Aragó.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipolit de Voltregà

2144-RETALLS DE NOTÍCIES

Qüestiona la manera de contractar de la Generalitat. El director de la oficina Antifrau de Catalunya (OAC) Daniel de Alfonso, s’ha atrevit a posar en dubte el sistema de la contractació pública de la Generalitat, que per cert Artur Mas va defensar tant aferrissadament al Parlament i com impecable i que cada vegada és més exigent.

Hi ha escletxes, ha assegurat, per on qualsevol que coneixi tant sols una mica la legislació, segur que se les saltaria.

Allò que jo dic sempre, de que “feta la llei, feta la trampa”-.

Sense ni tant sols sospesar l’abast de la insumissió. Antonio Baños lìder de la CUP, va criticar durament als Mossos d’Esquadra, que varen acatar les ordres de l’Audiència Nacional al decretar, a la que Baños va denominar, com operació contra els moviments populars del país, sense tenir en compte que la desobediència que ell defensa davant dels tribunals espanyols, al que els va titllar de represors i hereus del TOP franquista, pot portar greus conseqüències en aquest cas i com exemple-.

El que sembla demostrar de que si mai arribesin a governar els de la CUP ,segur que “gaudiriem” de una veritable, llei de la selva.

La vida monacal de Josep Tarradellas, contrasta amb la fortuna que Jordi Pujol i família, amagava a l’estranger.

En el llibre del historiador Carles Santaca, Josep Tarradellas, l’exili (1954/1977) fa resaltar lo admirats que varen quedar els militars que Adolfo Suárez va enviar a Saint-Martin-le-Beau, per parlar amb ell, ja que varen poder comprovar de que Tarradellas, va viure amb la més absoluta austeritat i la vida  monacal que va fer durant el seu exili a França, comparada amb la de Jordi Pujol, que durat el seu mandat va pastar una fortuna i ara que sembla de que se li ha descobert el marro, s’emprenya, que la majoria de cotxes quan passen per davant de casa seva de l’Avinguda del  General Mitre, es foten a tocar-li el clàxon.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipoòlit de  Voltregà.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

2143-EL 9-N QUE NOS OCULTAN

La investigáción del referén­dum ilegal del 9-N por la Justícia está desvelando aspectos muy poco edificantes que el Gobierno catalán había es­condido. Resulta que se pre­sionó a profesores y directo­res de centros para participar en la consulta e incluso se lle­gó a amenazarles con «conse­cuencias laborales» si no lo hacían, como han afirmado algunos. Y, además, se dilapi­daron 13 millones de euros, ¡más de 2.000 millones de pe­setas!, de nuestros impuestos en el show. ¿Y todo para qué? Para promover una secesión que, en realidad, consiste en que la actual élite política ca­talana se queda con todo el poder en Cataluña y consiga su impunidad judicial por la corrupción institucional y el 3% de tantas décadas. En de­finitiva, poder e impunidad mientras se disfrazan de épi­cos libertadores y patriotas envueltos en banderas.


Anto­nio Sanz. Lleida.

2142-ADA COLAU, DENÚNCIA. CONTRACTES PÚBLICS DE LA ÈPOCA DE CiU

O sigui que de cap  manera aquesta vegada els de Convergència es podran escudar, de que els trets els hi arriben des de Madrid, per què els hi tenen “ràbia”, ja que el govern de l’Ajuntament ha enviat a la Fiscalia, per la gravetat de les seves conclusions, un informe sobre presumptes  irregularitats comeses per la empresa municipal Barcelona Regional durant l’anterior mandat de Trias i quan estava al davant de la firma i com a tinent d’alcalde de Habitat Urbano y Medio Ambiente, el regidor Antoni Vives de CiU.

Entre les sospites, hi ha la contractació presumptament irregular, amb una empresa de Pere Pujol Ferrusola, fill del expresident Pujol, que va accedir a alguns contractes, sense haver complert els plecs de condicions ni ha aportat factures.

Barcelona Regional  ha estat investigada per els representants del equip municipal de Barcelona en Comú, davant de moltes sospites ja que la Fiscalia ja va obrir una investigació tant prompte la Colau va assumir la presidència de l’Agència, per poder garantir  la màxima col·laboració, ja que des de el primer dia es varen comprometre a ser lo més transparents possible i donar a conèixer qualsevol irregularitat, doncs i per aquell mateix temps, el fiscal Anticorrupció Emilio Sánchez Ulled, ja va reclamar a Barcelona Regional, una copia del expedient de contractació del port olímpic.

Des de la oposició municipal el PP ha demanat i amb el recolzament del PSC, que s’investiguin els 10 darrers anys d’aquesta empresa pública, per si encara hi han més sospites.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

dimarts, 27 d’octubre del 2015

2141-SUBLEVACIÓN DE LAS PASIONES

EL PRESIDENTE Rajoy dijo ayer que tiene previstos los mecanismos, incluso los mecanismos en los que usted está pensando, para actuar en el caso de que el parlamento catalán apruebe una declaración de independencia. Cuando meses atrás se le preguntaba a Rajoy por los mecanismos que tenía previstos en el caso de que el 9 de noviembre el presidente Mas pusiera las urnas, su respuesta era siempre del tipo no me ponga en futuribles. De su respuesta de ayer se deduce que el futuro ya no es lo que era.
De hecho hasta tal punto el futuro ya no es lo que era que es puro presente. Mientras Rajoy cumplía su siempre engorroso trámite de la rueda de prensa, la nueva presidenta del parlamento catalán, la señora Carme Forcadell, pronunciaba su primer discurso. Un discurso zafio, dictado desde la indigencia política, y que incluyó una verdad insoslayable: «Nunca pensé en ser diputada». La confesión le honra: nunca se escuchó decir a la anterior presidenta, Núria de Gispert, nada parecido de sí misma. Forcadell ha llegado al parlamento no por sus méritos personales sino por el demérito de las instituciones. Pero lo cierto es que ha llegado y además lo preside: un cargo muy importante desde el punto de vista institucional y simbólica.
Y es desde esa tribuna, okupándola, que ayer pronunció estas frases, de cuya sintaxis también debe responsabilizársele: «Con esta undécima legislatura del Parlamento moderno cerramos la etapa autonómica y ponemos en marcha un nuevo escenario hacia el mañana. Seamos conscientes de que protagonizamos un momento fundacional. Ahora y aquí creamos un antes y un después... desde ahora mismo constituimos un Parlamento soberano, que quiere representar a un pueblo libre, de un Parlamento regional de competencias limitadas, recortadas y recurridas a un Parlamento nacional con plenas atribuciones. (...) Diputados y diputadas, pongámonos a caminar, emprendamos el proceso constituyente. Queda constituida la undécima legislatura. ¡Viva la democracia, viva el pueblo soberano, viva la República catalana!».
No es necesario que el presidente Rajoy se ponga en futuribles. El texto de esa declaración unilateral de independencia que puede activar los mecanismos en los que está usted pensando no diferirá demasiado de estas palabras, sediciosas, de la presidenta Forcadell.


Por si a alguien le podía quedar alguna duda, la nue­va presidenta del Pariament hizo ayer una auténtica de­claración de intenciones: «¡Viva la repú­blica catalana!», exclamó tan pronto resultó elegida. Forcadell dejó claro dos cosas: que la legalidad no le importa ni un comino y que sólo representa a los diputados nacionalistas. To­da una demostración de fa­natismo y sectarismo.

2140-DOCUMENTS D’ANDORRA, ENCERCLEN- ALS- PUJOL

Doncs per les dades per fi, enviades per el Principat, avalen de que Jordi Pujol “Junior” exercia de “aconseguidor”, ja que els indicis confirmen les proves que ja existien, apart del fill gran del expresident, contra també els seus pares i a molts germans, per què han arribat milers de documents -més de un metre si es posen tots plegats- amb milions de dades, que estan creuant els agents de la Unidad de Delincuencia Económica de la Policia (Udef) y per Hisenda.

Els investigadors sostenen que d’aquesta manera, la família Pujol, funcionava com una trama criminal i amb dades sobre casos quina investigació esta a punt de concloure com és el Cas Palau i alguna altre operació que ja esta sota la lupa de la Audiència Nacional.

Els Pujol, sobretot estant siguent investigats principalment, per la fortuna que han mantingut amagada durant dècades al estranger i que va ser confessada el 25 de juliol del any passat, per el propi Jordi Pujol i Soley de que tenien comptes secrets a Andorra i que Pujol sempre ha defensat de que procedien de una herència familiar, desprès i segurament aconsellat per els seus advocats, va dir de que es tractava de una “deixa”, però els investigadors sospitent de que aquests diners procedien, més molts d’altres, que sembla que poden tenir en paradisos fiscals, només del cobro de comissions durant el govern de Pujol a la Generalitat.

I això sembla que ho confirma, de que entre la documentació rebuda d’Andorra, hi ha un escrit amb data de maig del 2001 -o sigui quan encara Pujol, era president de la Generalitat- del expresident adreçat al Andbank andorrà, en el que manifesta de que  un dipòsit bancari a nom del seu fill, en realitat es seu i que en cas de mort del mateix, devia passar a nom de la seva dona, Marta Ferrusola-.

PERE PÍ CABANES

Sant Hipòlit de Voltregà

dilluns, 26 d’octubre del 2015

2139-DECLARACIÓN DE INDEPENDENCIA

Mientras los pájaros cantan entre la nie­bla de un otoño por ahora plácido, en Ca­taluña, como dice la canción anarquista, «negras tormentas agitan los aires, nubes oscuras nos impiden ver / aunque nos es­pere el dolor y la muerte / contra el enemigo nos llama el deber». El enemigo es España, ante la cual, Juntos para el Sí y la CUP traman una declaración de independencia. Con el partido de la burgue­sía bajo sospecha de corrupción con empresarios y políticos detenidos, la patronal dividida y la gente desconcertada, el debate soberanista se encona. «Creo -me informa un catalán, hombre cercano a Mas en Madrid- que harán algún tipo de declaración en el Parlament pero no se ejecutará». Piensa mi informante que esto de Cataluña puede terminar mal. «Lo que debemos intentar es que no termine muy mal. La rabia se está agrandando». No habrá investidura del Presidente ca­talán hasta después del 20-D. Después de esa fecha habrá acuerdo para reelegir a Mas o a otro que éste proponga. «Veo poco probable que se convoquen nuevas elecciones en Cata­luña. A las generales CDC y ERC irán semijuntos. Sacarán buenos resultados, unos 20 diputados. La cuestión es cuál se­rá su posición ante el proceso de reforma de la Constitución que sin duda se abrirá. Esta es la clave. Si CDC y ERC entran a consensuar una reforma, la situación entra en otro cami­no». «¿Y qué ocurrirá -pregunto- si no entran en el presunto consenso constitucional?». «Si no lo hacen e intentan aplicar su hoja de ruta ,-contesta- tememos que habrá intervención y todo terminará muy mal».
Puede terminar muy mal porque los nacionalistas catala­nes se han liado con la CUP anticapitalista, enemigos del Estado, incluido el catalán. La burguesía catalana se ha agregado a un motín en marcha de libertarios y antisistema. Anarquía quiere decir sin líderes, sin orden. Los de la CUP además, quieren romper España, el euro y no pagar la deu­da. Se consideran la izquierda de la iz­quierda, y al contrario que los anarquis­tas del 36, apoyan la independencia y la república de los catalanes. ¿Dónde van los partidos de los burgueses, sin corba­ta y sin seny, junto a los viajantes sin li­bretas de pedidos y los asambleístas que proponen la insumisión?
Como pensó Camilo José Cela, cuando era senador real y descubrió la indomable actitud catalanista radical de mo­sen Xirinacs, los nacionalismos, como las; religiones y los mesiánicos de la política, «son una sustancia de efervescen­cia continuada, o sea que están desprendiendo burbujas ga­seosas sin darse un punto de descanso y, en consecuencia, no se pueden envasar porque revientan el recipiente y rebro­tan cada vez con más fuerza». Ahora burgueses y anarquis­tas, como los irlandeses de los poemas de Yeats cazan las burbujas de la espuma, tienen un incendio en la cabeza; sue­ñan con una Cataluña con ríos llenos de salmón y para em­pezar quieren hacer de su Parlament una asamblea consti­tuyente que recite una declaración de independencia.


RAUL Del  POZO