En plena
euforia i davant el quadro de Tapies, el
president
en funcions es va reunir amb els seus 12 deixebles i sembla que els més
assenyats li van advertir su- aument: «¿Quo vadis, Mas?» Logic: a
un savi dels diners com és Mas-Co-lell no li podia cabre al seu despentinat caparrot
haver renunciat a un possible premi Nobel per acabar rient-los les grácies als que proclamen que atracar un banc és menys
delicte que fundar-lo.
Mas-Colell sap tant de números que va comprendre a la
primera que el 48% de vots és menys de la meitat, xifra que el plebiscitant Mas sense Colell va elevar a legitimadora majoria. Potser algún
des altres consellers sabés alguna cosa de lletres, i, rellegint el seu propi
programa electoral, va advertir
que en cap parágraf s'al·ludia a la desobediencia a la
Constitució amb la qual tan contents es van posar Junqueras, Romeva, la inefable Forcadell i el mateix presi. Alguns
consellers van complir amb la seva missió: aconsellar. A Mas no li va
agradar gens: qui no está amb ell está contra ell. ¿Está ell amb ell mateix? No
sabem qui va ser el Judes del sopar, ni on miraven -¿cap al tapies?- els que, callant, van atorgar.
Tampoc sabem si la massacre pa-
risenca -és a dir, una
cosa que va terriblement
de debo i no els articles de broma de la rebatejada DiLL (Democràcia
i Llibertat)- ha redi- mensionat la
mida de les coses. Després de moltes classes particulars de Mas-Colell i de fullejar La Vanguardia, Francesc Homs ha aconseguit comprendre que els
10 diputats de la CUP són molt poqueta cosa per humiliar les 400 famílies. I ara ho proclama indignât.
Més caretes i disfresses
Per si de cas, l'home ja està preparant
les maletes per anar-se'n a Madrid. ¿Com a
ambaixador plenipotenciari de la República Catalana de
Forcadell? No: com a cap de
llista autonómic del que queda del naufragi.
Jo, en el seu lloc, hauria fet el mateix: posar terra peí mig.
Tinc la tremenda sort de no ha- ver
votat Junts pel Sí, ja que, en aquest cas, estaria profundament dolgut al veure
que han jugat a la ruleta russa amb els meus estalvis sentimentals, i que,
malgrat haver perdut i haver-me perdut, intentaran convéncer-me una vegada
més, una vegada
Mas, amb noves caretes i disfresses. I jo, patriótica- ment
amnésic, possiblement tornaré a omplir els carrers amb alegres cántics i
banderes fins a batre el Guinness de la Santa Innocencia.
No és el meu cas. Pero resulta que m'ha tocat ser
catalá i m'avergonyeix que els meus heroics re- presentants no parin de jugar
brut. ¿Mas president? Vés a saber: potser, per continuar
sent una mica més de 10 i per alló del procés, els de la CUP voten al final
que sí, que
bueno.
JOAN OLLÉ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada